dimarts, 25 d’octubre de 2011

Olives mallorquines

 De totes les feines del camp de fa uns 50 anys, ma mare té per una de les més sacrificades la d'anar a collir oliva. Ja ho diu la cançó:
Vaig anar a collir oliva
al poble d'Orient
i no em donaren calent
per això jo m'he amagrida.

Corrien els temps difícils de la postguerra i des del confort de les nostres vides d'avui en dia, se'ns fa impensable que la meva padrina, amb tot el dolor del seu cor, enviàs a collir oliva a les muntanyes de Selva, a les seves dues filles bessones de només 12 anys a canvi d'un sou minso i un barralet d'oli d'oliva amb el que havien de passar tot l'any. Sempre que li vaig sentir comptar a la meva padrina Catalina podia comprovar la immensa tristesa que aquest fet li produí.
Allà dalt no només era l'enyorança de ca seva allò que se' ls feia costa amunt, sinó que, a més, ni la feina ni el fred no perdonaven. Recorda, la meva mare, com per mantenir les mans calentes, sempre exposades a la cruesa de l'hivern muntanyenc, guardaven dins les butxaques pedres prèviament encalentides al foc per, de tant en tant, cercar el conhort de la seva calentoreta. D'aquesta manera no tenien les mans balbes i podien continuar millor la tasca. Al final del dia arribaven al llit amb l'esquena dolorida d'estar vinclades i amb les puntes dels dits encetades d'espigolar les olives d'entre les roques.
A pesar de tot, l'amo de la possessió estava la mar de content amb elles perquè eren les jornaleres que major rendiment li donaven al cap del dia i va tenir un bon disgust quan la meva padrina li va comunicar que a l'any següent no comptàs amb les nines, que amb una temporada ja n'havien tengut prou.



Per a mi ha estat més fàcil; aquestes olives les he aconseguides sense cap esforç, només gràcies a l'amabilitat d'en Sebastià, un company d'en Sergio, que ens les va a ca nostra.
Abans de tot, us donaré una sèrie de recomanacions, per si les voleu seguir. Quasi tothom que conec que es dedica a sembrar, podar, i altres feines del camp tenen sempre molt present unes indicacions que a qualcú altre poden paréixer simples supersticions. El meu tio Francisco està convençut que assenyalar amb el dit el fruit, quan és encara a la planta, el fa malbé abans de ser collit, per citar uns dels exemples que a mi em sembla més curiós. Jo crec que qualque cosa hi deu haver, sobretot en qüestió del cicle lunar. A més, no costa res fer-ho com sempre ho han fet els nostres padrins, autèntics savis de la natura. Molts d'aquests costums els podem trobar al Parenòstic, una publicació que surt a principis de l'any i que sempre ha estat la bíblia dels foravilers.
Pel que fa a encistar olives, la recomanació és que s'ha de fer en lluna vella o si no, com també he sentit dir, en el mateix dia de la setmana que va caure Nadal de l'any anterior. Jo he optat pel tema lluna. També és important no emprar cap objecte de metall en el procés, els utensilis, millor idò, de fusta, fang o vidre.

Ingredients:
Olives verdes
Aigua
Sal: 100 grams x litre d'aigua (la persona que m'ho va dir ho sap dels que venen salaons i envinagrats a plaça)
Fulles de llimonera
Fonoll
Pebres coents verds (1 ó 2 per pot) dependrà del grau de coentor.

Primer de tot rentam les olives, un cop netes les deixam en remull un dia o dos. Passat aquest temps, mesuram l'aigua en litres (val més que en sobri), afegim la sal (100 grams per litre) i esperam que es fongui. De tant en tant removem l'aigua perquè la sal no quedi colada al cul del ribell. Dins pots de vidre hi anam col·locant a capes les olives i l'adob: les fulles de llimonera, els pebres (alerta si són molt coents) i el fonoll. Hi afegim l'aigua fins al coll del pot. Per acabar, abans de tancar, formam una estrella o un nieró amb els bastons del fonoll per tapar ben tapat i per tal d'evitar que les olives surin.

Les olives poden ser senceres o trencades, l'única diferència és, com el seu nom indica, que a les trencades, les xapam amb el cop d'un objecte contundent, per exemple una massa de fusta, abans d'empotar-les. Anau en compte perquè taquen molt i les seves taques son molt males de llevar. Un truc de ma mare és posar-les dins una bossa de plàstic transparent, així el líquid que amollen queda dins la bossa i no embrutam mobles o roba.

Les trencades es poden consumir en una setmana o dues, per a les senceres haurem d'esperar uns dos mesos.


divendres, 14 d’octubre de 2011

Carabassons galàctics


"I són per menjar?" - Vaig exclamar només veure-los . Era la primera vegada que contemplava un fruit d'aquelles característiques i la seva aparença, estranya i a l'hora atraient, em feien pensar que eren de jardí, que només podien servir com a ornament. Venien de la mà de na Petra i entraren a la Cuina del Mandariner procedents del meravellós hort que ella i en Valentín tenen a la seva finca, a un dels llocs més hermosos i singulars del nostre terme, just a tocar del torrent de son Real al seu pas per son Fullós. Hi arribam per un camí custodiat per robustes parets de pedra seca, mascarades per la sutja del pas immemorial del temps i als peus de les quals hi naixen infinitat de flors multicolors sembrades per la família. Llevamans, caputxines, roselles, margalides, campanetes de jardí..., tramen una primorosa catifa per donar-nos la benvinguda.

A ca seva, aquesta simpàtica parella d'amics nostres, alemanya ella i extremeny ell, hi conreen, amb l''ajud voluntariós del seu fill Valentín jr., hortalisses i verdures ecològiques de tota casta per al consum propi. I a més d'albergínies, tomàtigues, pebres, cogombres, i altres productes segons l'estació de l'any, també hi creixen aquestes carabassetes.

Tot d'una que vaig saber que eren comestibles vaig recordar que a Argentina, als mercats i botigues hi lluïen als seus aparadors carabasses de la mida d'un puny, de color verd generalment. Quan vaig demanar què eren, en Sergio me va dir que "zapallitos" i que normalment es menjaven farcits.

Després he sabut que aquest que ens ocupa es diu, concretament ,"zapallito ovni" , fent referència, per la seva forma, a un platet volant.

Així que, comptant amb la migrada memòria culinària d'en Sergio i la contribució més fiable de la xarxa vaig decidir preparar-los de la següent forma.

Ingredients
- 3 Zapallitos / carabassetes / carabassons
- 1 Ceba
- Mantega
- Brossat / Ricotta
- Mozzarella
- Roquefort
- 1 Ou

Preparació
Bullir els zapallitos dins una olla amb aigua fins que estiguin cuits però cruixents. Tallar una tapa, que reservarem i, amb una cullera, buidar-los amb cura de no rompre-los. Picar i reservar la polpa. (No sé si és la classe o si eren aquests en qüestió però tenien molt de pinyols i vaig intentar llevar els que feien més nosa)
Picar la ceba i daurar-la en la mantega. Afegir la polpa de zapallito i coure un minut. Passar a un bol i afegir els formatges, l'ou i condimentar.
Omplir els zapallitos amb la preparació de formatge. Posar-los les tapes, (en Sergio sense voler va tirar al fems les meves, per això no en tenen) col·locar-los en una palangana untada i enfornar-los 10 minuts per tal de gratinar-los. 



dijous, 13 d’octubre de 2011

Tortitas per tornar a escola


No sé si aquest dia gris, humit i fresquet de benvinguda a la tardor recent nascuda m'agreuja la nostàlgia per l’estiu acabat de passar o què. La qüestió és que ja començ a enyorar els dies de sol que ens diuen adéu. I que millor que un matí de les darreries de setembre, per tornar la vista i el pensament enrere i recordar els capvespres de platja: la aigua de la mar del principi del més de juny, tan gelada que colpejava la pell; els dies de calor bascosa quan només frissava d’arribar i posar-me en remull; els horabaixes, post el sol, de converses sobre la tebiesa de l’arena, en què de sobte, sempre amb sorpresa, me n’adonava de com s'havia fet de tard i que, malauradament, era hora de partir,...

... I donar pas, a la rutina de l'escola i les activitats, als deures, als capvespres foscs, a la fredor del hivern...però també, a les excursionetes i a les acampades, a la calor de la camilla o la xemeneia, als crepuscles daurats, a les magranes i a les mandarines, i per descomptat, al bloc!

Així que per començar una recepta de tornada a escola. En Sergi va trobar una recepta de tortitas al llibre de lectura d’aquest trimestre i me va “suggerir” preparar-les per berenar.

Ingredients

- ½ pot de llet condensada diluïda en 200 ml. d’aigua
- 200 gr. de farina
- 3 ous
- 1 paquet de canari o royal
- Mantega
- Oli

Preparació

Mesclar la llet amb els ous batuts i una cullerada d’oli. Afegir la farina i el canari. Mesclar-ho bé i passar-ho per un colador fi. Deixar reposar 30 minuts.
Fondre un poc de mantega dins una paella petita. Abocar 2 cullerades de la preparació i daurar per ambdós costats.
Servir-les cobertes de xocolata, caramel, confitura, mel...