La Cuina del Mandariner

Coca tovada. Versió "dels darrers dies"

2012-02-23T22:24:00.001+01:00

Deia na George Sand a “Un hivern a Mallorca”

Aquest oliés tan intolerable que es pot dir que a l'illa de Mallorca, cases, habitants,cotxes i finsl'aire dels camps està impregnat d'aquesta olor. Com es troba en la composició de tots els cuinats, a cada casa cremen diàriament i per dues otres vegades i, així,les parets quedenembegudes d'ell. Pelcamp, si usperdeu, no teniu mésque ensumar i, si us arriba una olor d'oli rancien ales de la brisa, podeu estar segurs querere del penyal o rere d'unatanca de cactus trobareu una casa.Si al lloc més apartat i solitari aquesta olorus persegueix, alceuel cap i veureu a cent passes a unmallorquí, que cavalcant sobreun mul, descendeix d'un turó i es dirigeix cap on us trobeu. Això noés una broma ni una hipèrbole, és la pura iestricta veritat.

La meva tia Nicole, tan francesa i de tan bonanissaga, o més, que na George Sand contava, encara que d’una manera mésmesurada, que a ella li succeí una cosa semblant quan arribá a Mallorca, desprésde casar-se enamoradíssima del meu tio Rafel, allà pels anys 50 del passatsegle. No hi estava acostumada, i l’olor d’oli que desprenien les llars mallorquinesli resultava molt singular.

Però avui no volia parlar de la bella històriad’amor de la meva tia Nicole i el meu tio Rafel, que sí bé fou tan apassionantcom perquè se’n fes una pel·lícula (“L’amour et son souvenir” de Miquel Àngel Raió) no ésel tema que ens ocupa.

I tampoc volia parlar d’oli, jo volia parlardel saïm i del carnaval. I tant d’una cosa com de l’altra la nostra estimadaGeorge Sand se’n va esplaiar tot el que va voler. Obviaré els nombrososcomentaris sobre porcs que inunden les pàgines del que esdevingué el primerfulletó turístic de la història sobre l’illa de Mallorca, però sí que faré referènciaa les paraules que ens dedica sobre el Carnaval.

Una nit vàremtenir una alarma i una aparicióque no oblidaré mai. Primer va ser un soroll inexplicable i que no espodria comparar més que amb milersde sacs de nous rodantsense parar pel terra (...) i al poc temps una feble claredat blanquejava lavasta profunditat de les voltes.A poc a poc s'anaven il·luminant amb el foc demúltiples torxes i vàrem veure aparèixer, enel vapor vermell que escampaven,un batalló d'éssers abominables a Déu i als homes. Era ni més nimenys que Llucifer en persona,acompanyat de tota la seva cort, un mestre diable,completament negre, amb el rostre colorde sang, i al seu voltant un eixam de dimonions ambcaps d'ocell, cues de cavall, oripells detots els colors i diablesses o pastores,en hàbits blancs irosa, que donaven la sensació de ser raptades per aquests vils gnoms.(...) Eren gentdel poble, rics pagesos i petits burgesosque festejaven el dimarts de Carnestoltes (...) L'estrany soroll que acompanyavala seva marxa era el de lescastanyetes, que tocaven a la vegada molts nois,coberts de brutes i fastigoses màscares.

D’aquesta coca que us present i de Carnaval ensaben un bon troç la meva amiga Joana F. i el seu home en Pep, per una bandaperquè ella em va donar la recepta i per una altra perquè són l’ànima d’una comparsade pares, mares i fills del poble que enguany ha fet 10 anys. Per moltsd’anys!!!

Ha estat la primera vegada que he emprat elsaïm en una recepta. Supòs que l’aroma que s'escampava per la cuina m’ha resultat,sinó desconegut (la meva padrina Catalina feia les millors patates frites delmón amb oli i saïm), tan insòlit, com ho degué ser el de l’oli per a lesdues francesetes.

La recepta:

Tot i que la meva amiga ve d’una saga deforners i segueix les passes que li han indicat diferents membres de la sevafamília, ella l’ha adaptat a la thermomix i jo l’he feta amb la My Cook, però evidentment, es pot fer senseels aparells.

Ingredients:

- 150 g. de saïm
- 300 g. patata bullida (bullir la patata amb la pell i després pesar-la)

- 240 g. de sucre
- 3 ous
- 50 g. de llet
- 30 g. de llevat de pa
- 520 g. de farina de força
- Mitja tassa (de cafè) d´oli d´oliva

- Sobrassada

- Carabassat

Elaboració:

1- Posar el saïm (només 100 g.) amb la patatacalenta, mesclar 20 seg v3
2- Afegir el sucre i els ous, mesclar 20 seg v4
3- Incorporar el pastó de llevat, mesclar 30 seg v 3,5
4- Agregar la farina, mesclar 30 seg vel 7 i pastar 3 min, “vaso cerrado” vel “espiga”quan faltin 50 seg per als 3 min. abocar l’oli (sense aturar la thermo)

5- Deixar tovar dins el tassó fins que surtiper la boca (ha duplicat el volum).

Seguint les indicacions dels seus familiars,na Joana, abans de bullir les patates fa un pastó amb la llet, el llevat deforner i la farina que es beu. Ho deixa reposar el temps que bullen les patates,i a continuació va fent els mateixos passos dins la thermo. Després del primertou (dins el tassó de la thermo) treu la pasta i la col·loca dins una ribelletai, segons el seu sogre, l'hi ha de rompre el tou i tornar a pastar (n'hi ha quediuen que no es necessari tornar a pastar i la posen directament damunt lapalangana del forn prèviament untada amb el saïm que ens ha sobrat). Quan la téestesa damunt la palangana, la posa devora una font de calor (una estufa,xemeneia, radiador, al forn prèviament encalentit a uns 50º, o sinó com feienabans, davall la camilla, amb el braser!) perquè torni a tovar (el temps depènde la via que faci, però devers 1 hora normalment és suficient. Mai se sap perquè aquesta coca és un poc "temperamental".) fins que hatornat a duplicar el seu volum i un poc més.

Finalment, la decora (en aquest cas amb lasobrassada i el carabassat), li posa sucre per damunt i a dins el forn. Aquestacoca sol fer via en ser cuita, 20-30 minuts a 160-180º sol ser suficient, peròtambé dependrà de com ens agradi, més crueta o més feta.

Nota: En lloc de sobrassada i carabassat, quans’acosti l’estiu hi podem posar albercocs, melicotons...

Paciències vs Cookies

2012-02-08T18:07:00.000+01:00

Moltes vegades, en Sergi ésel disparador que necessit per posar-me en marxa a l’hora de triar unarecepta. Com així ha estat aquest pic.

El cas és que demanava i demanava que lifes cookies, les famoses galetes dels dibuixos animats i pel·lícules americanes on un nin, amb els mostatxos emblanquinats les suca dins un tassó de llet.
Tots sabem que elfenomen de la “globalització” és fa avui en dia més palès gràcies als mitjans de comunicació de masses, encara que no és exclusiu del temps actual. Si ens remuntamal llarg de la història comprovarem quequasi bé tot és importat, i a pesar de no estar gens en contra de que ampliem les fronteresdel nostre coneixement, si que em fa pena que adoptem costums que ensarriben de molt lluny oblidant, o menyspreant, els nostres. Crec que una de lesmeves obligacions com a mare és inculcar al meu fill, fins allà onarribin les meves possibilitats, el valor d'un patrimoni (paraules, oficis, festes,receptes...) que és a punt dedesaparèixer; o, que si més no, sàpiga de la seva existència. No fer-ho, seria desproveir-lod'un tresor al qual té tot el dret, d'un bagatge que pens que el pot fer una persona millor. Malauradament, el tarannà "anti lo nostro" dels actuals cabdills de la pàtria contribueix a que aquesta pèrdua sigui cada cop més irremeiable i per tot això últimament no puc deixar de pensar amb Joan Mascaró i Fornés i les seves precioses paraules “l’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura ipoble, i s’enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l’Infinit”.

Així estava, immersa en aquestes pensaments,quan amagada a un raconet de la meva memòria hi vaig trobar una paraula: "paciència". Irònicament, res tenia a veure en aquest cas, amb la virtut de saber esperar.

Les paciències eren unes galetes, de quan es"brufava" un sant o una festa amb vi dolç, que normalment venien dela mà d'una senyora de cabells blancs i pell de cristall, que amb veu amorosa etdeia: Què vols una paciència, nineta? Ja de petita aquesta paraula associada auna cosa de menjar em cridava molt l'atenció i ara, de sobte, me n’adonava que feia anys que nola sentia, probablement el vocable va anar extingint-se al mateix temps que lesvelletes que l'utilitzaven. No obstant, el seu ús devia estar tan estès que recordhaver sentit dir fins i tot, “paciència maria” emprat com a sinònim de galeta(galeta Maria).

El Diccionari Català - Valencià - Balear(Diccionari Alcover – Moll) ens diu que és una

3. Galeta dolça,molt petita i dura, que a València i Menorca tenia forma semiesfèrica i al'Empordà, a Valls i a Mallorca tenia formes diverses, i servia per a alegrarels infants; a València es menja encara el dia de Sant Blai (3 de Febrer),advocat de mal de gola; cast. pasta de paciencia. Ay, Bieló, que avuy no duch paciències! Demà etdonaré una ametlla ensucrada, A. Careta i Vidal (Ilustr.Cat. 1904, p. 212).

Cercant per la xarxa he trobat diferents textsque hi fan referència, com aquest de Sant Sebastià (20 de gener)

Aquesta diada rememorala pesta bubònica de 1652 i de com la gent del carrer de Sant Sebastià noabandonà al poble durant tot el contagi. Se celebra un gran fogueró, rosaricantat, glosses, sermó “Del contagi o de la pesta” ximbombades i vi dolç ambpaciències, que és un dolç mallorquí. (INCA)

Si ens allunyam un poc de lanostra illa, el Vocabulario caspolino (voces aragonesas de la ciudadde Caspe) descriu:
PACIENCIAS.-Dulces de horno parecidos a los carquiñoles, pero muy duros, costosos y lentosde comer. (Si le pones al agüelo, que cuasi noentiene dientes, unas PACIENCIAS pa desayunar, lo tendrás rosigando to'l día)

I ja en terres castellanes trobam lesfamoses "Pacienciasde Almazán".

A pesar que he trobat referènciesd'aquest dolç fins i tot a una recepta de per Perú, jo volia partir del que emtoca de prop i aconseguir la recepta de com les fèiem a terra nostra, així que“paciència” és el que hagut de menester per trobar-la. Després d'una visita ala biblioteca que quasi bé ja donava per infructuosa, amagat entre altresllibres de cuina al prestatge, he vist de rampellada el llibre "Lesmil postres dels Països Catalans" (Consol Costa-Pau). Gairebé hepegat un bot d'alegria quan he vist que a l’índex hi constava la paraula"Paciències". La recepta diu així:

Galeta molt petita i dura,pensada per als menuts, i que a València i a Menorca tenia forma semiesfèrica,i a l’Empordà, Valls i Mallorca prenia formes diverses. A València encara se’nfan pel dia de Sant Blai, advocat del mal de gola.

- 4 clares d’ou
- 300 gr. de sucre fi
- ½ llimona (la pela ratllada)
- 200 gr. de farina

Bateu les clares a punt deneu. Afegiu-hi el sucre i la pela de llimona ratllada bo i remenant-ho. Desprésafegiu-hi la farina passada pel sedàs. Treballeu bé la pasta i poseu-la dinsuna mànega de pastisser de boca mitjana.
Unteu amb oli una llauna deforn i deixeu-hi caure petites dosis de pasta. Amb paciència aconseguireu ferles paciències.

Deixeu-les reposar un parell d’hores. Quan se’ls hagi fet una crosta,poseu-les al forn i deixeu que s’hi coguin a mitja temperatura. Quan siguinrosses, les podeu donar per cuites.

I amb paciència, les hem rosegat. En Sergi, com un Sant Job, haarreplegat la necessària per fer-se-les quasi bé totes seves. Les ha trobadestan bones que de les cookies ja ni se’n recorda!

Codonyat

2011-11-28T18:39:00.001+01:00

Si hagués de triar una època de l’any en elcamp, aquesta seria sense dubte la tardor. Ja sé que les alabances solen ser,en aquest sentit, per a la primavera; però a mi les tonalitats ocres, grogoses,rogenques i brunes amb què es vesteix la natura en el preludi de l’hivern se’mfan irresistibles. Sempre em ve passejera. En un d’aquests passejos, al bellenmig d’un hort abandonat, selvàtic, vaig descobrir, presoner de betzers imales herbes, un codonyer. L’arbre s’enlairava ben amunt, oferint els seus fruitsal cel, en un intent desesperat d’assolir per als fills la llibertat que a ell limancava. Resultat d’aquesta ofrena ha estat el dolcíssim i aromàtic codonyatque us present.

Ingredients

- Codonys

- Sucre

- Aigua

Preparació

-         Rentar els codonys
-         Posar-los dins una cassola, tapar-losd’aigua i bullir-los fins que són fluixos
-         Treure-los de l’aigua i, quan sónfreds, pelar-los. (Reservarem el líquid, les pells i els pinyols per si volemfer posteriorment gelea de codony)
-         Pesam la popa dels codonys, la trituram que quedi sense grums, i laintroduïm a la cassola novament i afegim la mateixa quantitat de sucre.
-        Tornam al foc la mescla durant unamitja hora (fins que haurà perdut la humitat i agafat consistència) i remenamcontinuament amb una cullera de fusta. ATENCIÓ: Hem de tenir paciència perquèsinó se’ns pot cremar.
-         Abocar la mescla dins un motlle deplàstic o de vidre, quadrat o rectangular. Si prèviament l’hem untat amb un pocd’oli de girasol, serà més fàcil de desemmotllar.
-         Dur a la gelera durant 24 hores.
-         Si està ben fet, no ha d’haver capproblema en conservar-lo tant a la gelera com al rebost.

Vaig preparar uns paquetets amb paper de cel·lofana per fer "regalets".

Olives mallorquines

2011-10-25T17:56:00.000+02:00

De totes les feines del camp de fa uns 50 anys, ma mare té per una de les més sacrificades la d'anar a collir oliva. Ja ho diu la cançó:

Vaig anar a collir oliva

al poble d'Orient

i no em donaren calent

per això jo m'he amagrida.

Corrien els temps difícils de la postguerra i des del confort de les nostres vides d'avui en dia, se'ns fa impensable que la meva padrina, amb tot el dolor del seu cor, enviàs a collir oliva a les muntanyes de Selva, a les seves dues filles bessones de només 12 anys a canvi d'un sou minso i un barralet d'oli d'oliva amb el que havien de passar tot l'any. Sempre que li vaig sentir comptar a la meva padrina Catalina podia comprovar la immensa tristesa que aquest fet li produí.
Allà dalt no només era l'enyorança de ca seva allò que se' ls feia costa amunt, sinó que, a més, ni la feina ni el fred no perdonaven. Recorda, la meva mare, com per mantenir les mans calentes, sempre exposades a la cruesa de l'hivern muntanyenc, guardaven dins les butxaques pedres prèviament encalentides al foc per, de tant en tant, cercar el conhort de la seva calentoreta. D'aquesta manera no tenien les mans balbes i podien continuar millor la tasca. Al final del dia arribaven al llit amb l'esquena dolorida d'estar vinclades i amb les puntes dels dits encetades d'espigolar les olives d'entre les roques.
A pesar de tot, l'amo de la possessió estava la mar de content amb elles perquè eren les jornaleres que major rendiment li donaven al cap del dia i va tenir un bon disgust quan la meva padrina li va comunicar que a l'any següent no comptàs amb les nines, que amb una temporada ja n'havien tengut prou.

Per a mi ha estat més fàcil; aquestes olives les he aconseguides sense cap esforç, només gràcies a l'amabilitat d'en Sebastià, un company d'en Sergio, que ens les va a ca nostra.
Abans de tot, us donaré una sèrie de recomanacions, per si les voleu seguir. Quasi tothom que conec que es dedica a sembrar, podar, i altres feines del camp tenen sempre molt present unes indicacions que a qualcú altre poden paréixer simples supersticions. El meu tio Francisco està convençut que assenyalar amb el dit el fruit, quan és encara a la planta, el fa malbé abans de ser collit, per citar uns dels exemples que a mi em sembla més curiós. Jo crec que qualque cosa hi deu haver, sobretot en qüestió del cicle lunar. A més, no costa res fer-ho com sempre ho han fet els nostres padrins, autèntics savis de la natura. Molts d'aquests costums els podem trobar al Parenòstic, una publicació que surt a principis de l'any i que sempre ha estat la bíblia dels foravilers.
Pel que fa a encistar olives, la recomanació és que s'ha de fer en lluna vella o si no, com també he sentit dir, en el mateix dia de la setmana que va caure Nadal de l'any anterior. Jo he optat pel tema lluna. També és important no emprar cap objecte de metall en el procés, els utensilis, millor idò, de fusta, fang o vidre.

Ingredients:
Olives verdes
Aigua
Sal: 100 grams x litre d'aigua (la persona que m'ho va dir ho sap dels que venen salaons i envinagrats a plaça)
Fulles de llimonera
Fonoll
Pebres coents verds (1 ó 2 per pot) dependrà del grau de coentor.

Primer de tot rentam les olives, un cop netes les deixam en remull un dia o dos. Passat aquest temps, mesuram l'aigua en litres (val més que en sobri), afegim la sal (100 grams per litre) i esperam que es fongui. De tant en tant removem l'aigua perquè la sal no quedi colada al cul del ribell. Dins pots de vidre hi anam col·locant a capes les olives i l'adob: les fulles de llimonera, els pebres (alerta si són molt coents) i el fonoll. Hi afegim l'aigua fins al coll del pot. Per acabar, abans de tancar, formam una estrella o un nieró amb els bastons del fonoll per tapar ben tapat i per tal d'evitar que les olives surin.

Les olives poden ser senceres o trencades, l'única diferència és, com el seu nom indica, que a les trencades, les xapam amb el cop d'un objecte contundent, per exemple una massa de fusta, abans d'empotar-les. Anau en compte perquè taquen molt i les seves taques son molt males de llevar. Un truc de ma mare és posar-les dins una bossa de plàstic transparent, així el líquid que amollen queda dins la bossa i no embrutam mobles o roba.

Les trencades es poden consumir en una setmana o dues, per a les senceres haurem d'esperar uns dos mesos.

Carabassons galàctics

2011-10-14T23:49:00.000+02:00

"I són per menjar?" - Vaig exclamar només veure-los . Era la primera vegada que contemplava un fruit d'aquelles característiques i la seva aparença, estranya i a l'hora atraient, em feien pensar que eren de jardí, que només podien servir com a ornament. Venien de la mà de na Petra i entraren a la Cuina del Mandariner procedents del meravellós hort que ella i en Valentín tenen a la seva finca, a un dels llocs més hermosos i singulars del nostre terme, just a tocar del torrent de son Real al seu pas per son Fullós. Hi arribam per un camí custodiat per robustes parets de pedra seca, mascarades per la sutja del pas immemorial del temps i als peus de les quals hi naixen infinitat de flors multicolors sembrades per la família. Llevamans, caputxines, roselles, margalides, campanetes de jardí..., tramen una primorosa catifa per donar-nos la benvinguda.

A ca seva, aquesta simpàtica parella d'amics nostres, alemanya ella i extremeny ell, hi conreen, amb l''ajud voluntariós del seu fill Valentín jr., hortalisses i verdures ecològiques de tota casta per al consum propi. I a més d'albergínies, tomàtigues, pebres, cogombres, i altres productes segons l'estació de l'any, també hi creixen aquestes carabassetes.

Tot d'una que vaig saber que eren comestibles vaig recordar que a Argentina, als mercats i botigues hi lluïen als seus aparadors carabasses de la mida d'un puny, de color verd generalment. Quan vaig demanar què eren, en Sergio me va dir que "zapallitos" i que normalment es menjaven farcits.

Després he sabut que aquest que ens ocupa es diu, concretament ,"zapallito ovni" , fent referència, per la seva forma, a un platet volant.

Així que, comptant amb la migrada memòria culinària d'en Sergio i la contribució més fiable de la xarxa vaig decidir preparar-los de la següent forma.

Ingredients

- 3 Zapallitos / carabassetes / carabassons
- 1 Ceba
- Mantega
- Brossat / Ricotta
- Mozzarella
- Roquefort
- 1 Ou

Preparació
Bullir els zapallitos dins una olla amb aigua fins que estiguin cuits però cruixents. Tallar una tapa, que reservarem i, amb una cullera, buidar-los amb cura de no rompre-los. Picar i reservar la polpa. (No sé si és la classe o si eren aquests en qüestió però tenien molt de pinyols i vaig intentar llevar els que feien més nosa)
Picar la ceba i daurar-la en la mantega. Afegir la polpa de zapallito i coure un minut. Passar a un bol i afegir els formatges, l'ou i condimentar.
Omplir els zapallitos amb la preparació de formatge. Posar-los les tapes, (en Sergio sense voler va tirar al fems les meves, per això no en tenen) col·locar-los en una palangana untada i enfornar-los 10 minuts per tal de gratinar-los.

Tortitas per tornar a escola

2011-10-13T20:14:00.001+02:00

No sé si aquest dia gris, humit i fresquet de benvinguda a la tardor recent nascuda m'agreuja la nostàlgia per l’estiu acabat de passar o què. La qüestió és que ja començ a enyorar els dies de sol que ens diuen adéu. I que millor que un matí de les darreries de setembre, per tornar la vista i el pensament enrere i recordar els capvespres de platja: la aigua de la mar del principi del més de juny, tan gelada que colpejava la pell; els dies de calor bascosa quan només frissava d’arribar i posar-me en remull; els horabaixes, post el sol, de converses sobre la tebiesa de l’arena, en què de sobte, sempre amb sorpresa, me n’adonava de com s'havia fet de tard i que, malauradament, era hora de partir,...

... I donar pas, a la rutina de l'escola i les activitats, als deures, als capvespres foscs, a la fredor del hivern...però també, a les excursionetes i a les acampades, a la calor de la camilla o la xemeneia, als crepuscles daurats, a les magranes i a les mandarines, i per descomptat, al bloc!

Així que per començar una recepta de tornada a escola. En Sergi va trobar una recepta de tortitas al llibre de lectura d’aquest trimestre i me va “suggerir” preparar-les per berenar.

Ingredients

- ½ pot de llet condensada diluïda en 200 ml. d’aigua

- 200 gr. de farina
- 3 ous
- 1 paquet de canari o royal
- Mantega
- Oli

Preparació

Mesclar la llet amb els ous batuts i una cullerada d’oli. Afegir la farina i el canari. Mesclar-ho bé i passar-ho per un colador fi. Deixar reposar 30 minuts.
Fondre un poc de mantega dins una paella petita. Abocar 2 cullerades de la preparació i daurar per ambdós costats.
Servir-les cobertes de xocolata, caramel, confitura, mel...

Coca ("nova") Primavera

2011-07-14T16:40:00.001+02:00

Pese a su egoísmo insolidario, creo aún en el hombre. El hombre puede dar aquel alcance a sus sistemas, pero los sistemas resultarán ineficaces o crueles - todos - si no alumbramos a un hombre distinto. Por ello pienso que a la nueva sociedad pueda accederse a través de la revolución y a través de la evolución, más si aquella despierta inevitablemente un anhelo de revancha, las conquistas alcanzadas por este medio difícilmente serán estables sin la salvaguarda - para mí inadmisible - de la tiranía; es decir, volviendo al círculo vicioso; mi confianza, pues, estriba en la madurez del hombre del siglo XX, en el humanismo, cada día más sentido y operante, de las nuevas generaciones. La solución no está, por tanto, en los postulados que sostienen los caciques de Oriente y Occidente. En ambos existe, lógicamente, algo aprovechable, pero la sociedad nueva, si ha de ser el hombre su objetivo, no debe acomodarse a ninguna de sus rígidas plantillas.

Delibes, Miguel. La primavera de Praga (1968)

Recepta
- 1 pasta de fulls congelada. Jo la vaig comprar a granel (per unitats). De cada una en surten dues coques com aquesta. Al meu poble en podem trobar a Can Parric i al Bip, no sé si a cap altre lloc.
- Fruita (la que volguem) en el meu cas: kiwi, maduixes, plàtan i pinya tropical.
- 200 grams de gelatina de rebosteria per donar-li brillantor. A can Salvador en venen a granel. Sinó, la podem fer nosaltres. Com? aquí o aquí.
- Crema pastissera (la vaig preparar amb la Mycook)

Ingredients per a la crema pastissera (és possible que amb aquestes quantitats en sobri)
100 gr. de sucre
50 gr. de maizena
3 ous
1 cullerada de sucre vainillat
500 gr. de llet
Una clovella de llimona

Preparació de la crema pastissera
Posar la llet, el sucre vainillat i la clovella de llimona al tassó 2 minuts, 100º, velocitat 2. A continuació col·locar la "papallona" i afegir la resta d'ingredients, programar 7 minuts, baixar la temperatura a 90ºC, velocitat 3.

Una vegada hem preparat la crema pastissera, col·locam la pasta de fulls sobre el paper de forn a una llauna. La punxam per tota la superfície amb una forqueta, per tal que quedin uns puntets que impediran que la pasta de fulls pugi massa (encara que pujarà, no tant, però pujarà). L'enfornam uns 20 minuts a 180º. Als darrers minuts encenem el grill perquè agafi un color dauradet.
La deixam refredar i la untam amb la crema, veurem que la massa, quan la banyam, davalla quasi completament. A continuació disposam les fruites així com ens agradi. Per acabar li donam brillantor amb la gelatina prèviament fosa al foc. Ho podem fer amb un pinzell o amb una cullera. És important que no li en manqui.
I ja està! Unes postres facilíssimes però molt vistoses, i que, com deim per aquí, no embafen. Ideals, idò, tant per a la primavera com per a l'estiu.

Pastís d'aniversari per a na Marina

2011-06-23T23:42:00.000+02:00

Eren les 9 de la nit màgica de les fogueres de Sant Joan quan arribà al món. Ens avisaren que podíem anar a conèixer-la i allà era ella, en braços del seu orgullós papà, amb uns ulls immensos, ben oberts a la vida i que el temps tornaria del color del seu nom..

Canción del pescador

(María Elena Walsh)

Pez de platino,
fino, fino,
ven a dormir en mi gorro marino.

Perla del día,
fría, fría,
ven a caer en mi bota vacía.

Un delfín
que toque el violín
voy a pescar con mi red marinera,
y me espera
para bailar,
loca de risa, la espuma del mar.

Feo cangrejo,
viejo, viejo,
ven a mirarte el perfil en mi espejo.

Flaca sirena,
buena, buena,
ven a encantar mi palacio de arena.

Señora foca,
loca, loca,
venga a tocar el tambor en la roca.
Pícara ola,
sola, sola,
ven a jugar con tu traje de cola.

Na Marina (la meva fillola) ha fet dos anys i per celebrar-ho vaig triar aquesta tarta de la que en trobareu nombroses versions per la xarxa.

Recepta: La base del pastís la vaig treure de: La cocina de Auro

Ingredients per a la decoració:

- Una llauna de peres en almívar
- Bessons d'ametlla
- Llàpisos per a decoració de pastissos que vaig trobar a Alcampo: color rosa i color xocolata.

Una tarta de ratetes per a la nostra rateta.

Coca de remolatxa i xocolata

2011-02-15T12:17:00.006+01:00

El poble en va anar ple un parell de dies. Com podia ser que els amos de la possessió de "Son..." tractassin de forma tan ofensiva als seus missatges. Qui havia vist mai fer les sopes del cada dia amb les fulles de la remolatxa. Què es pensaven, que eren animals, ells? D'allò només en donaven als porcs!

Aquesta anècdota fa referència a uns parents llunyans de ma mare que després de viure i regentar un negoci a Palma, decidiren tornar al poble i es llogaren com a amos d'una possessió. Una vegada al camp, continuaren amb alguns dels costums adquirits a Ciutat, com ara cuinar la remolatxa i les seves fulles. Si aquesta pràctica culinària era fruit dels estralls de la postguerra, sovint més virulents a les zones urbanes, que tornava més fina la imaginació de les pobres gents a l'hora d'abocar a la cassola qualsevol cosa susceptible de convertir-se en aliment o, si per el contrari, era conseqüència del hàbits més moderns i més mundans de la capital, ho ignor. La qüestió és que a la Mallorca rural d'aleshores, que només coneixia aquest tubèrcul com a engreixador del porquim, o, segons la classe, per fer sucre, aquell fet va caure molt malament.
Ah!! Si haguessin provat aquesta coca!

La panera d'AEV sol incloure remolatxes. Normalment, les prepar en conserva envinagrades per poder tenir-ne a l'hora de fer amanides. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent i cercant, cercant vaig trobar aquesta recepta.

Ingredients (les mesures venien en tasses, he calculat l'equivalència segons la informació que he trobat i que no és massa unànime, així que són un poc aproximades):

- 50 cc de suc de taronja
- 1 cullerada de gingebre ratlladet
- 4 ó 5 remolatxes
- 3 ous
- 50 cc d'oli
- 250 gr. de sucre
- 350 gr de farina de rebosteria
- 1 sobre de royal o canari

Per a la coberta:
- 2 cullerades de mantega o margarina
- 4 cullerades ben plenes de cacau
- 4 cullerades de sucre
- 50 cc de llet

Preparació:
Rentar les remolatxes, bullir-les i una vegada bullides, pelar-les (són molt més fàcils de pelar). Fer un puré amb les remolatxes amb el suc de taronges i el gingebre. Reservar. Separar les clares dels vermells, agafar els vermells i batre-los amb el sucre i l'oli, fins que quedi una mescla una mica espessa. Afegir a poc a poc el batut de remolatxes i mesclar-ho. Incorporar la farina i el llevat químic, remenar bé.
Finalment batre les clares a punt neu. Afegir una mica de les clares a la preparació anterior, remenar normalment i després afegir la resta de les clares i regirar amb moviments envoltants. Ficar-ho al forn, en un motllo untat amb mantega i enfarinat, a 180 graus durant 30 minuts.
Per a la cobertura, fondre la mantega en una cassola, posar-hi el cacau i el sucre, mesclar bé. Afegir la llet i deixar coure fins que espesseixi, sempre remenant.
Retirar del foc, deixar refredar una estoneta i llavors bolcar-la sobre la coca encara calenta.

Pastís d'aniversari "Escac i mat"

2011-01-24T19:25:00.011+01:00

Fa moltíssims d'anys regnà a l'Índia un rei bondadós anomenat Iadava.
La vida a palau transcorria agradable i ociosa, però arribà un dia en que el monarca hagué d'empunyar les armes i acudir a la guerra que assolava el seu país on, malhauradament, morí el seu fill estimat, qui es sacrificà per salvar la posició que donà als seus la victòria final.
La guerra acabà, no obstant, Iadava no aconseguia treure-se de sobre la infinita tristesa que li causà la pèrdua del seu fill i com més dies i nits transcorrien, més s'agreujava el seu mal. El rei passava llargues hores traçant sobre una caixa d'arena les diverses maniobres realitzades per les tropes durant el combat.
Un dia arribà a palau Lahur Sessa, un jove brahman, pobre i modest, que assabentat de l'estat del sobirà l'obsequià amb un joc que havia inventat per distreure-lo i fer que l'alegria tornàs al seu cor.
El joc consistia en un tauler quadrat dividit en seixanta i quatre quadrats negres i blancs sobre el que es col·locaven dos equips de peces, igualment unes blanques i les altres negres. Li explicà que aquelles 8 peces petites, anomenades peons, representaven la infanteria. La cavalleria apareixia simbolitzada per 2 peces, que a diferència de les altres, podien botar sobre les demés. Per intensificar l'atac s'incloïen els dos visirs del rei. Una altra peça, dotada d'amplis moviments i més poderosa que la resta, encarnava l'esperit patriòtic del poble i era anomenada reina, Per acabar la col·lecció, una que aïllada poc valia, però que emparada per les demés es tornava molt forta: el rei.
Poc a poc li ensenyà les regles i li mostrà que, a vegades, és necessari sacrificar una peça per tal d'obtenir un avanç o fins i tot la victòria, tal i com ocorregué amb la mort del seu fill a la batalla de Dacsina, indispensable per aconseguir la pau del poble, i també que un rei, res val sense la dedicació i l'auxili dels seus súbdits.
Iadava meravellat i entusiasmat per l'enginy del joc i alleugerit de les seves angoixes digué a Sessa que demanàs el que desitjava, no importava si era or, terres o palaus, ell era ric i magnànim i li donaria el que fos per recompesar-lo.
El jove brahman li contestà que ell ja es trobava pagat només amb la satisfacció de veure content al rei i que no desitjava res més.
Iadava es sentí ferit al seu orgull i pensà que Sessa era un insensat per rebutjar el seu oferiment. Tant insistí que, finalment, el jove per no semblar descortès ni desobeir al seu amo, accedí a que li pagàs de la següent manera:
Un gra de blat per la primera casella del tauler, dues per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta, i així duplicant successivament la quantitat resultant fins a la última casella del tauler.
Tots els presents rigueren de bona gana en sentir la sol·licitud del jove. Ell, que hauria pogut demanar qualsevol cosa es conformava amb una ridícula grapada de blat!
El rei ordenà als algebristes de la cort que fessin el càlcul. Al cap d'uns dies, quan Iadava ja havia començat a impacientar-se, compareixeren davant ell i li digueren que no seria possible pagar a Sessa, que el resultat dels càlculs era una quantitat d'una magnitud inconcebible per a la imaginació humana. Encara que sembrassin tots els camps de l'Índia, destruïdes les seves ciutats, el blat produït en un segle no seria prou per pagar el deute: en definitiva que no hi havia blat suficient al món. El monarca, sorprès, es trobà per primera vegada amb la impossibilitat de complir una promesa.
Segons conten, en Lahur Sessa es va desdir de la seva petició per no contrariar el rei i aquest a canvi, veient que Sessa era un home savi, el nombrà primer ministre.

Resumit i traduït de O homen que calculava "A Lendra da xadrez" de Malba Tahan (pseudònim de Julio César de Mella Souza)

Mon pare li sol contar aquesta història a ne'n Sergi, gran aficionat al joc dels escacs. Així que enguany per al seu aniversari em vaig engrescar en preparar-li aquest pastís. L'any passat ja m'havia demanat que li fes un tauler d'escacs i no em vaig veure amb coratge. Aquest any, amb més temps he cercat la manera de poder dur-ho a terme.
Després de considerar diferents formes de fer la decoració, em vaig decidir per la cobertura de fondant de "nubes".
Pensava repartir les tasques en diferents dies i el primer torn va ser per al fondant. D'entre els diferents blocs dedicats a aquest tema que hi ha per la xarxa el de sugarmur va ser de gran ajuda. Com que no hi havia "nubes" completament blanques, a l'hora de tenyir la cobertura, la part blanca va ser per als quadrats blancs i la rosa per a les caselles negres o marró fosc. Aquesta, tenyida amb els colorants alimentaris va donar com a resultat un marró d'una tonalitat avellana que no trobava adequat, però que va servir per als costats del tauler. Al final vaig provar de mesclar-ho amb un cacau en pols del comerç just que tenia, i a part de ser un sistema molt més fàcil, el resultat fou el desitjat: un marró molt obscur quasi negre.
A l'endemá també vaig seguir les indicacions de sugarmur per al pa de pessic de vainilla només que, degut al tamany que jo necessitava, en vaig posar el doble de tots els ingredients. Una vegada cuit el vaig xapar longitudinalment per tal d'omplir-lo de confitura del fruits del bosc, el vaig tapar i a continuació el vaig untar amb "nutella" per a que el fondant s'aferràs.
La darrera jornada va anar destinada a decorar-lo, després de prendre mides, vaig tallar els quadradets d'un en un. Pensava que no acabaria mai!
Bé idò, ja tenia el tauler, però... i les peces? Les idees que se m'acudien resultaven massa complicades o massa cares i quan ja quasi bé m'havia donat per vençuda va resultar que la solució s'amagava al supermercat, a on per mor de la campanya de nadal venien unes bossetes de figuretes de xocolata que, "tunejades" amb més o manco traça, es convertiren uns reis d'orient en la reina, el rei i l'alfil i una campana "de Betlem" en la torre. La mala sort és que no n'hi havia de xocolata blanca, així que només

jugaren les negres!

Quan vaig decidir posar mans a la massa per fer aquest tortell no era conscient que duria tanta feina, però la satisfacció de veure superat el repte i, sobretot, la cara d'en Sergi dibuixada de sorpresa i alegria en descobrir el seu tauler d'escacs comestible la pagaren amb escreix.

Confitura de carabassa i el peu de na Ventafocs

2010-11-25T18:55:00.013+01:00

La carabassa amb la que he fet aquest "dulce" serà recordada com la culpable de que una servidora hagués de passar les seves vacances d'estiu amb un peu embenat fins a mitjan cama. Fou tanta la sorpresa al descobrir-la entre les fulles de l'enorme carabassera que nasqué espontàniament al nostre "hortet" que badant, badant, vaig caure per una escala i em vaig fer un esquince al turmell.
Per compensar el mal ocasionat no s'ha convertit en una carrossa estirada per magnífics corsers, ni tan sols en un cotxe esportiu descapotable darrer model sinó en la matèria prima per a aquesta confitura. Tanmateix no m'hauria pogut portar a cap ball. Al igual que les germanes malvades de na Ventafocs, les meves possibilitats d'èxit amb el príncep haurien estat nul·les: per molt que ho intentàs, no m'hauria passat la sabata.

He tret la recepta de llibre Conservas y Mermeladas (Utlísima Editores) que la meva sogra va dur de l'Argentina.

Ingredients
- 2 quilos de carabassa (pareix molt però torna no-res)
- 1 quilo de sucre
- suc i ratlladura de 1 llimona
- suc i ratlladura de 3 taronges
- 430 cc. d'aigua
- 1 cullerada de glucosa (jo no en tenia i hi vaig posar mel)

Preparació:

Pelar i tallar en cubs la carabassa.
Col·locar-la en un recipient ampli junt amb el sucre, el suc i la ratlladura dels cítrics i l'aigua.
Encalentir a foc viu fins que rompi el bull, baixar a foc suau i cuinar fins a assolir el punt (108º C). Com que jo no tenc termòmetre ho vaig fer fins que em va parèixer que ja estava, per això no sé si la vaig coure massa (la textura és com la del codonyat. Afegir la glucosa.
Empotar en calent dins recipients de vidre esterilitzats i tancar hermèticament. Jo les vaig bullir al bany maria una estoneta. Guardar en un lloc fresc, sec i obscur.

Nota: L'he trobada boníssima. No podia aturar-me de pegar-li cullerades.

ARRÒS DE PEIX - EL MILLOR DEL MÓN (Possiblement)

2010-10-23T10:51:00.009+02:00

Les fotos estan fetes en la càmera que ens diu adéu

En Sergi ens ha sortit pescador. De fet, diu que quan sigui gran no sap si ser detectiu privat, agent secret o pescador, matisant que només de gambaner o de canya. Estic satisfeta, ja que en qualsevol dels casos li augur un futur, per ventura no massa pròsper, però sí farcit d'aventura i entreteniment. I a més de satisfeta, orgullosa: al manco no vol triomfar a la cançó ni ser futbolista.
La cosa no té gaire d'extraordinària si tenim en compte que en Sergio s'ha criat a una ciutat travessada per un riu que pareix la mar i on, per tant, la pesca és un passatemps generalitzat. Una vegada a Mallorca ha volgut continuar amb aquest hobby i en Sergi l'ha acompanyat com un lleial escuder tots els dies de "no pesca", jornades que sospit de gran diversió però gens exitoses, com podeu suposar pel nom amb què, un poc maliciosament, jo les he batiat: la gran majoria de vegades tornen a ca nostra amb les senalletes buides de peix però plenes d'entusiasme i camaraderia . Crec que aquesta és la raó de la seva perseverança.
Però l'altre dissabte la sort va canviar. En P.J., amic d'en Sergi, el va convidar per anar pescar amb ells.
El vespre abans, hora d'anar a dormir, ja dins el llit fullejava un àlbum recopilat per ell i mon pare amb imatges dels peixos de la costa mediterrània i, de tots ells, un li cridà l'atenció: el fadrí.
- Aquest vull pescar demà! - exclamà. - Mira'l, té tots els colors de l'arc de sant Martí! -
Ens desitjàrem bona nit i mentre el besava vaig pensar que tant de bo aquesta fe cega en un futur on tot és possible, la convicció que els anhels més profunds esdevenen realitat, no l'abandoni mai.
Ben segur que la vida s'encarregarà de demostrar-li que no sempre els somnis són a tocar de mans, però estic convençuda que recordarà que un matí assolellat de primers d'octubre el destí va ser benèvol amb ell i li regalà la ditxa de veure complit el seu desitj.
Quan cap al migdia arribà a casa, exultant, la cara encesa de sol i d'emoció, i obrí la bossa per mostrar-me l'interior, entre les peces capturades, allà al fons, tornassolat com una ploma de paó, s'hi trobava el desitjat, l'irisat fadrí.

ARRÒS (brouós) DE PEIX (Pescat pen Sergi)

Recepta de ma mare

Ingredients
- 1 Ceba
- 1 Pebre de fregir o torrar
- 1 Tomàtiga
- Peix roquer (1 tord, 1 variada, 2 vaques i 1 fadrí)
- Aigua
- Arròs (1 tassa de cafè per per persona)
- Gambes pelades
- Calamar/sèpia
- Oli
- All i julivert
- Sal, safrà

Per fer el brou, el primer pas és sofregir els ingredients.
Posam un poc d'oli dins la cassola amb la ceba i el pebre. Quan la ceba ja està dauradeta, afegim la tomàtiga i el peix sencer (prèviament net i escatat) i ho sofregim tot. Afegim l'aigua i deixam que bulli a foc baix 20-30 minuts.
Colam el brou i amb un cullerot o amb la massa del morter pitjam el peix ben pitjat. Hi tiram un rajolí d'aigua a sobre i seguim pitjant per extreure tot el suc.
Arrancam el bull de nou al brou, hi tiram l'arròs i a continuació els bocins de calamar i les gambes. Quasi al final ho condimentam amb la sal, el safrà i la picada d'all i julivert.

Galetes salades "del dimoni"

2010-10-03T18:08:00.011+02:00

La meva intenció era publicar aquesta entrada la primera setmana de setembre, setmana de la Beata, però una sèrie d'imponderables: malalties familiars vàries, ordinador hospitalitzat, càmera de fotos agonitzant, etc. ho han impedit. Per sort, tots ja estam operatius, excepte la càmera. Perdonau que no us he fet massa cas als que molt amablement m'heu dedicat la vostra atenció o les vostres paraules. Tampoc he pogut visitar els vostres blocs. Però esper, poc o poc posar-me al dia.

Quan el primer diumenge de setembre el so dels picarols provinent del carrer em despertava, ja feia més d'una setmana que l'angúnia s'havia apoderat de l'últim racó del meu ser. Si la il·lusió que sentim els vileros des de ben petitons per la nostra festa no fos tan forta, hauria ficat el cap davall el tapall i hauria quedat la resta del dia al llit, amagada, immòbil, esperant l'arribada de l'endemà. I és que els dimonis de la Beata em feien por. Molta por. El meu padrí Miquel, aprofitava aquesta circumstància per fer-me destralejar i al mateix temps que les primeres notes de "sor tomasseta" començaven a sonar des del campanar de l'església donant pas a les festes, començava ell a dir-me:

- Alerta a anar allà que hi ha un dimoni-.

- Si no t'ho menges tot vendrà un dimoni-.

I així, tot un rosari d'advertències, consells i bromes, que feien que la meva inquietud creixés en proporció directa a la proximitat del dia de la Beata, moment en què aquells éssers diabòlics sortien de l'amagatall on havien romangut 364 dies i corrien amunt i avall, remenant els picarols, envestint amb les banyes, arrossegant una enorme vara de donarda, i, sobretot, robant les gerres als pagesos per trencar-les en mil bocins davant els peus de la Beata. Per tant, no és d'estranyar que, des que tenc record, el matí de la festa sortís de cals meus padrins vestida de pagesa, amb la cara trasmudada, les llàgrimes a punt de vesar i aferrada com una pegellida a la mà, al coll si es deixava, de l'adult que tenia més a prop; com si en lloc d'anar a l'ofici solemne em conduïssin directament al mateix infern.
Quan vaig ser un poc més gran, i totes les meves amigues ja estaven cansades d'anar a "sa processó", jo encara no havia aconseguit treure-me de sobre l'ensurt que em produïa tal personatge, però intentava raonar el motiu d'aquella por antiga, infantil, totalment absurda i em deia a mi mateixa i a qualsevol que em volgués escoltar:

- Són les banyes que em fan por!

Després decidia que allò no era motiu suficient i exclamava:

- Són els picarols que em fan por!

I d'un en un analitzava els elements de la vestimenta d'aquella figura demoníaca, per arribar a la conclusió que no podia trobar la causa del meu mal, que simplement tenia por. I punt. Perquè, a més a més i curiosament, un tret diferencial dels dimonis de Santa Margalida es que duen la cara destapada i que si bé els de quan jo era petita mostraven uns rostres coberts de solcs i renegrits pel sol del conreu margalidà just acabat de batre, eren també, fàcilment reconeixibles. Sabia, per exemple, que el "dimoni petit" era l'amo'n Cordat, un homenet nan que vivia al mateix carrer de la meva padrina, al que jo veia quasi bé tots els dies i que un altre d'ells era l'oncle d'una cosina meva... De res se valia! La mirada fantasiosa de la innocència no distingia l'home, sinó el personatge.
A costa d'anys i d'un cert esforç, la por s'ha anat apagant, diluint fins a fer-se quasi bé un record simpàtic de la infantesa, però no seria franca si no us confessàs que, encara ara, si aquest dia me trob tota sola al carrer i veig acostar-se, maldament sigui de lluny, la dimoniada, d'inmediat el cos se'm tensa, el cor batega fort, i així com puc, amb dissimul però sense perdre un segon, "cametes em valguin", volt per allà on he vengut i cerc refugi.

És evident que la festa de la Beata és molt més que els dimonis, però sense aquests habitants de l'avern, la Beata, la de Santa Margalida, no seria la Beata.
Si voleu saber més coses sobre "la processó més típica de Mallorca" us recoman el llibre "Per les venes d'un poble" de Rafel Bordoy i Toni Mas, amb un recull de fotografies antigues i unes altres de l'actualitat de la fotògrafa Xisca Bauçà de Retrats. El disseny i la maquetació han corregut a càrrec de n'Antònia Calafat d' Accent Gràfic.

GALETES SALADES DEL DIMONI

- 100 grs. de mantega
- Sal i pebre al gust
- 150 grs. de farina de rebosteria
- Una mica de gingebre en pols
- 75 grs. de formatge mozzarella (podeu posar el que us agradi més)

Per empolsimar:
- Pebre bord dolç, orenga, flor de sal d'es Trenc (també hi podeu posar el que volgueu).

Mesclar els ingredients i fer la pasta (jo he emprat la MyCook). Aprimar amb un "rodillo" i tallar amb el motlle de la forma desitjada. Col·locar les galetes damunt una llauna on prèviament hi hem posat un paper per anar al forn. Encalentim el forn a 180º. Una vegada calent, enfornam les galetes uns 15-20 minuts (o fins que trobeu que són cuites).
Ens han agradat molt (a en Sergi el que més), tant és així que abans de dinar "ja no havien tocat voreres".
Nota: La pròxima vegada les faré més primetes i més petites, i amb diferents gustos.

Galetes d'espígol

2010-08-09T20:32:00.007+02:00

Calor, mar, sorra, gandula, sesta, passejadeta en barca, sol i sal a la pell. Un llibre per companyia, orxata a sa Granja, capell, sandàlies, vestit de colorins. Crepuscles daurats, pluges d'estels, paperí a la plaça i cançó de l'estiu, vetlades a la fresca, recital de grins i concert de cigales, aire de gessamí, baladre i flor de nit. Amics, conversa. Despertador adormit, vessa, indolència, descans, desconnexió, pausa: ESTIU...
Aquest post va dedicat a ne'n Baltasar i als qui, com ell, guaitau de tant en tant a la Cuina del Mandariner i no feis sinó trobar-vos amb la presència immutable, insistent de la coca de trempó.
Gràcies a tots!

Galetes d'espígol del llibre Delicias al horno que me vaig "regalar" enguany el dia de Sant Jordi.

Ingredients
50 grs. sucre moreno
1 culleradeta de fulles d'espígol picades
120 grs. de mantega/margarina blana
Ratlladura d'1 llimona
175 grs. de farina fluixa

Posam el sucre i les fulles d'espígol a la picadora (jo vaig emprar la MyCook), i picam fins que quedi tot ben fi.
Afegim la mantega i la ratlladura de llimona i batem tot fins aconseguir una crema.
Hi sumam la farina tamisada i amasam durant uns minuts (amasado). Acabam de treballar la mescla amb les mans. Si queda massa blana, la podem posar una estoneta a la gelera per a que agafi consistència.
Col·locam la massa damunt un paper vegetal i la tapam amb un altre paper. L'estenem amb un "rodillo", que ens quedi d'uns 4 ó 5 mm. de gruix i tallam amb un tallapastes de la forma desitjada.
Posam les galetes en una palangana o llauna d'enfornar sobre paper vegetal, les punxam amb una forqueta i al forn preescalfat a 160 º durant 12-15 minuts o fins que estiguin daurades.
Deixam refredar a la mateixa palangana uns minuts i després les passam a una reixeta perquè es refredin del tot.
Un pic fredes les podem empolvorar amb sucre.

He de confessar que he fet un poc de trampa: aquestes galetes són de fa d'uns mesos però les tenia pendents de publicar ;)

El resultat? Estan bé, són bastant aromàtiques gràcies a l'herba i a la llimona, però trob que el nom diu més que les pròpies galetes. De totes formes, és una apreciació personal i com que no comporten massa complicació, és bo de fer treure-se el gat del sac i comprovar-ho per un mateix.

Coca de trempó HEMC 45

2010-06-25T16:43:00.010+02:00

Al seu darrer post na Xisca del bloc La cuina de Son Fe fa menció a un llibre de receptes. Si us dic "Cocina Selecta Mallorquina" per ventura no sabreu de quin us parl, però estic segura que "el llibre de Madò Coloma" a més d'un us sonarà.
Actualment, quan vivim un autèntic boom editorial de llibres de cuina, se'ns fa impensable que als anys 60 el de Madò Coloma fos un dels poquíssims reculls culinaris existents al mercat literari i, pot ser per aquest motiu, era l'únic present a la majoria de llars mallorquines. Assolí un èxit de tal magnitud que esdevengué el manual de consulta, la bíblia de l'art dels fogons de les mestresses de casa de llavors. Una cosa així com el mediàtic Arguiñano dels nostres dies, però sense tele.
Aquesta petita joia de la restauració és, també, un fidel testimoni de les tradicions de l'època i replega més d'un centenar de plats de la gastronomia balear que Coloma Abrines, de professió cuinera, dictava, ja que no sabia escriure, en un mallorquí col·loquial i que era traduït literalment al castellà.
A l'exemplar de ca nostra, una edició de 1967 que pareix un incunable, una Madò Coloma velleta, asseguda a una cadira cordada, vestida de dol amb un mocador pel cap fermat baix la barbeta i un altre de pagesa sobre les espatlles, viva estampa de totes les repadrines de la pagesia mallorquina dels que envoltam la quarantena, ens dona la benvinguda des d'una de les poques fotografies que hi surten.
En ell, a més dels nostres menjars més habituals, n'hi podem trobar d'altres més excepcionals i curiosos com "Comida para nosotros trabajadores", "Una comidita" "La galllina del domingo" "Comida que se hizo una Misa Nueva para 240 comensales" "Pescado a la bandera española" "Melé Chuflé" "Fuagrás" i "Tutis Frutis" (sic) . Amb un sentit del marketing tal vegada un poc agressiu però que ja voldrien molts de publicistes actuals, insereix entre les pàgines un spot publicitari i ens recomana que "TODAS LAS MADRES QUE TIENEN HIJAS TIENEN QUE ADQUIRIR UN LIBRO DE COCINA PARA CADA HIJA" (es veu que li feren cas si tenim en compte que se'n publicaren més de 100.000 en vàries edicions) i acaba el receptari amb unes oracions que li va ensenyar la seva padrina i unes "endevinayes". Com a colofó, aquestes paraules:
"En cinco años he hecho 5 ediciones de libros y en cada una he ido añadiendo platos nuevos y en esta última 68 recetas más, pero ahora me parece que ya serán los últimos porque ya me siento muy anciana.
Si hay nadie que tenga algo que decir me gustaria me lo comunicara."

No sé si ma mare va aprendre de cuinar gràcies al popular "best seller" però sí que record a mon pare assegut a la taula de la cuina amb el llibre en qüestió en les mans donant a ma mare les pertinents instruccions de com deia Madò Coloma que s'havia de preparar una recepta, sobretot en ocasions especials i quan teníem convidats - mai tan nombrosos que arribassin al punt d'haver de recórrer a l'esmetada "comida para 240 comensales"-. Com la parella ben avinguda que eren (i encara són) se repartien les tasques: mon pare llegia i ma mare cuinava.
Jo pensava que ella, i també la meva padrina jove que és la seva bessona, saben fer de tot, inclús coses que no han fet mai abans, perquè segons la meva tia Francisa, quan eren petites les donaren per beure aigua de set pous, però la tia ho duia malament, no és vera. El seu talent (o determinació) es deu, més provablement, a un factor genètic: semblen a la seva padrina, una altra Francisca, tan manyosa, que sense ser cosidora, feia tota la roba als seus 11 fills, fins i tot les sabates i els capells.
Ella, al igual que la repadrina, quan jo era petita me cosia els vestits amb els patrons "Burda", una revista alemanya de moda pels anys 60-70. De tots, un de floretes que me va fer quan tenia devers quatre anys i al que jo me referia com "el vestit de gitana" perquè tenia parfolans, era el meu preferit. També ens tallava, i ens talla, els cabells amb prou gràcia sense ser perruquera i té fama de cuinar molt bé i no és cuinera.
Quan va trobar que era hora, va intentar per tots els medis ensenyar-me a fer el menjar, però jo, aleshores tenia altres curolles i, com ja he dit en altres ocasions, no m'acostava gaire per la cuina.
Anys més tard, quan me'n vaig adonar que necessitava saber-ne per poder sobreviure i no morir en l'intent de viure emancipada no me vaig aturar de demanar-li ajud, fins i tot socors. Hi havia dies que el telèfon feia fum. Però a pesar que sempre he trobat una pacient resposta a les meves preguntes, crec que mai arribaré a fer-ho tan bé com ella, no sé si perquè he començat tard o perquè, malhauradament, els gens de la repadrina Francisca no figuren en el meu ADN. Serà qüestió d'insistir.

A l'HEMC Nº45 na Su de El horno de Su proposa com a tema del mes "La cocina de mamá" i que millor que aquesta coca de trempó, que fa oloreta d'estiu, per unir el patrimoni cultural de la nostra terra, representat per Madò Coloma, amb els consells de la meva mare i, ja que hi som, celebrar l'arribada de la nova estació.

PER A LA PASTA
- 1/2 tassó d'aigua
- 1/2 tassó d'oli
- un bocinet de llevat
- la farina fluixa que es begui
- Sol dur saïm però nosaltres no n'hi posam perquè no sigui tan "feixuga"

Una altra vegada la vaig fer sense llevat com la dels cocarrois que ja vaig publicar. Amb llevat surt més esponjosa, però jo m'estim més sense perquè és és cruixent,i m'agrada que faci "crack-crack"

PER AL TREMPÓ
- 4 domàtigues mitjanceres
- 3 pebres verds tendres
- 1 ceba grossa
- oli d'oliva
- sal
- pebre bo
- un all picat

Una vegada tenim la pasta ben estesa damunt el motllo untat i enfarinat hi col·locam el trempó. Tant si feim la coca amb julivert, com amb pebres torrats, com amb trempó convé que hi hagi molta verdura perquè quan es cou sol minvar. Enfornam fins que sigui cuita (la meva és un poc crua perquè era tard i frissàvem de sopar!)

Coca de taronja i xocolata

2010-06-16T22:25:00.007+02:00

Ja mentre disparava la càmera era conscient que les fotos no eren gaire cosa i pensava que havia de dedicar-les un temps que no tenia si volia aconseguir un resultat mitjanament acceptable: la composició pareixia forçada, els colors no hi deien i, a més, la coca tenia un crui... Però les ganes de presumir de les flors de la lilera del meu corral abans que fos massa tard i es passassin, salvaren aquest post de ser arraconat al calaix de l'oblit.
Més tard, estudiant la manera de treure-li un millor partit a les imatges, ho vaig veure clar: entre les liles i les taronges existia un fil conductor, que si bé una mica fràgil, tenia ganes de desembolicar. Així que vaig decidir a donar-li una altra oportunitat.
És més que provable que la connexió de la que parl sigui apreciable només a la meva vista perquè es forjà en un moment en particular de la meva infància, a Sóller.
Era un matí de maig com avui, concretament el dia del Firó, festa dels moros i cristians, i un grup de pares, entre ells els meus, havien decidit participar a la colcada i confeccionar una carrossa amb paper, flors i altres elements decoratius.
Les fotos que encara rodolen per ca nostra, amb les nines vestides de valentes pagesetes i els nins de moros, les seves cares mascarades, amagats rere uns descomunals mostatxos i exhibint amenaçadores espases, han ajudat a mantenir fresc el record. Però, és un instant en concret, del que no hi ha cap fotografia, el que millor guard a la memòria: la nina de set anys que era a aleshores jo, a punt de col·locar un pom de liles a una garlanda que adornaria la carrossa, observa, meravellada, aquell conjunt de florines diminutes, d'un fascinant color violeta, intensament perfumades.
Per primera vegada me n'adonava del romanticisme i de l'elegància que desprenia aquella delicada flor. Fou tan viva la impressió que el seu color, com el nom, i la seva aroma, penetrants i encisadors, han anat lligats per sempre més a aquell dia i a Sóller.
Del temps viscut al poble, conserv, sobretot, vivències, anècdotes i el bagatge d'una infantesa feliç, que consider especial pel fet que va transcórrer a un dels llocs més bells de l'illa, envoltat de muntanyes, tarongers i palmeres; al costat de la mar; de vetustes i distingides cases de pedra amb frondosos i ombrívols jardins de singular vegetació; amb un tramvia encantador i decadent que connecta la població amb el port i un tren decimonònic que l'enllaça amb Palma, però que, tot i això, no impedeix que quedi més a prop de França que de qualsevol indret de Mallorca.
A tot aquest bolic intangible i sentimental hi he d'afegir la pronúncia d'una "u" en lloc de la "o" àtona, tret típic de la parla de les seves gents, que ja només m'escapa molt de tant en tant al cantar una coneguda cançó infantil, i la lilera que tenc a ca meva, filla d'una que el meus pares dugueren de Sóller cap a Santa Margalida, filla, a la vegada, d'una que adornava un jardí de son Angelats.
Com veis, he pogut crear l'arbre (mai millor dit) genealògic de la lilera, sollerica de tercera generació, no obstant crec que me serà del tot impossible esbrinar el parentiu de la taronja de la meva recepta. Només sé que prové d'una finca del terme de Santa Margalida.
Ma mare conta que quan anava al mercat cobert de Sóller (que pareix el germà petit del de l'Olivar de Palma) els placers, per ventura contagiats del chauvinisme que se sol atribuir als francesos, per alabar la qualitat dels seus productes repetien la mateixa frase: "És buníssim, és de Sóller!" donant per suposat que la mera procedència local de la mercaderia era sinònim d'excel·lència. Ningú pot posar en dubte que en el cas de les taronges, no fossin totalment sincers. Bé idò, crec que jo tampoc mentiré si us dic que la coca, encara que d'aspecte un tant deslluït, va ser tan bona com si els avantpassats de la taronja que li dona nom fossin de la noble i prestigiosa estirp de les seves germanes de la vall.

Coca de taronja i xocolata

Un dia n'Antònia Ordines me va contar que amb la Thermomix feia una coca on hi posava una taronja sencera, amb pell i tot. Li vaig dir: - Sé cert que amb xocolata deu ser mel!- ja que de la combinació d'aquests dos ingredients en som una autèntica fan.
Així que cercant vaig trobar aquesta recepta
És tan fàcil de preparar i tan gustosa que ja l'he feta un parell de vegades: amb xocolata, sense xocolata, i substituint la taronja per una llimona, amb la qual cosa li canviaria el nom... però el resultat sempre ha estat el mateix: Mmmmmm!!!

Confitura de llimones, llimes i gingebre

2010-05-13T16:57:00.005+02:00

Abril ha arribat!!
No, no és un post antic, ni m'he descomptat, ni he menjat res del que he cuinat que m'hagi fet mal. Sí, Abril ha arribat. Bé, per ser més exactes ha arribat NA Abril. N'Abril és la nineta de na Mar i na Mar és una bona amiga i una de les persones més decidides i amb empenta que conec. Aquesta confitura va dedicada a elles, sobretot a la nova i flamant mamà, perquè sense la seva col·laboració no hagués estat possible o, si més no, no l'hauria pogut preparar tan fàcilment.
Tot va començar amb una recepta de "Melmelada de cítrics al gingebre" d'un llibre al que ja m'he referit a un altre post.
Tenia llimes, tenia llimones, gingebre en pols i en arrel, però me faltava el gingebre en conserva, del que jo no n'havia sentit parlar en la meva breu vida de cuinera aficionada. Així que vaig demanar al meu sempre sol·lícit espòs que miràs si en trobava per Palma, ja que jo ho havia intentat a una botiga que conec i no sabien que existís tal cosa.
Ell, no sé si perquè m'estima o perquè estima que li faci menjarets, se va presentar al vespre, tot content, exhibint un paquet de gingebre... envinagrat del que se sol emprar per al sushi! La meva jove intuïció culinària me deia que vinagre i confitura no lligaven massa, així que ho vaig descartar: no era allò. Me va assegurar ( i jo el vaig creure) que havia anat a l'únic comerç especialitzat on pensava trobar-ne, i que només tenien el gari, que és així com es diu l'envinagrat. Al dia següent me vaig despertar ben decidida a averiguar què era exactament el que necessitava i si era possible preparar-lo jo. Vaig trobar unes receptes per la xarxa i la meva determinació ja m'havia empès a començar amb els preparatius, quan va arribar a ca nostra el meu homonet, aquest pic pegant bots d'alegria (fet remarcable tenint en compte l'estat en el que ve habitualment, que, més que caminar, sembla que s'arrossega) i amb la mà una bosseta de cel·lofana transparent que contenia, ara sí, EL GINGEBRE EN CONSERVA.
Pareix ser que va entrar a una llibreria de Manacor cercant un llibre de Miguel Hernández i, de sobte, va topar amb na Mar i la seva panxeta de 7 mesos. Ella rebostejava pels prestatges, distreta. Mitj atabalada, feia esforços per subjectar amb una mà, i l'ajud del braç, l'embalum de les compres, mentre que amb la que li quedava lliure sostenia un embolcall amb quelcom semblant a uns caramelets de carabassat. De tant en tant, feia equilibris per dur-se'n un a la boca.
Se saludaren, sorpresos de coincidir en aquell lloc.
- En vols? - Li oferí na Mar, atansant-li com pogué el paquet de llaminadures.
En Sergio en va agafar una, un poc d'esma, pensant: ¡Qué bien una gominola! Però, quan la tastà, en lloc de l'acidesa i la dolçor pròpies de la llepolia, una picantor ensucrada, cada vegada més intensa, li va omplir la boca.
- ¡Che, Mar ¿qué es esto?
- Ah!! - li respongué na Mar, no sé que me passa, però només tenc ganes de menjar-ne, m'hauria d'aturar perquè no sé si és bo per l'embaràs. Des de que els he provat, aquests trossets de gingebre confitats s'han convertit en el meu antull!
...I així va ser com el misteriós gingebre en conserva va arribar a les meves mans.
Anècdota apart, i ja en relació a l'apassionant món de la filosofia existencial casolana, us heu demanat qualque vegada perquè la vida ens regala moments com aquest? Li trobau cap explicació?
No puc evitar preguntar-me: Perquè estava jo tan encaparrotada amb aquesta confitura? Perquè simplement no vaig canviar de recepta? Perquè en Sergio va trobar na Mar a un lloc gens habitual per a cap dels dos? Perquè ho feren justament al dia següent i no temps més tard quan a mi ja m'hauria passat la curolla de ditxosa confitura? I, la qüestió principal, perquè a na Mar li va pegar pel gingebre i no pels cogombrets envinagrats amb xocolata, que és del que tenen desig totes les embarassades? Casualitat? Atzar? Sort? Destí? Voluntat divina? Pot ser. Que cadascú digui la seva. En Sergio està convençut que és, senzillament, "la mágia de la vida" i jo, com ja he dit, sempre me'l crec. ;)

MELMELADA DE LLIMES, LLIMONES I GINGEBRE

- 2 llimones
- 4 llimes
- 1 tros de gingebre pelat i picat
- 1,200 l. d'aigua
- 2 cullerades de cafè de gingebre mòlt
- 900 gr. de sucre
- 120 gr. de gingebre en conserva picat (no precisa si és en almívar o confitat)

Rentar la fruita i llevar-li els capolls. Posar-la sencera dins una cassola amb l'arrel de gingebre i l'aigua. Quan rompi el bull, baixar el foc, tapar la cassola i que bulli devers 1,5 hores o fins que la fruita estigui molt blana.
Deixar refredar, colar el líquid i reservar. Picar les fruites i llevar-li els pinyols.
Tornar a posar al foc la fruita picada, el líquid, i el gingebre en pols. Afegir el sucre i fer bullir fins que la melmelada hagi adquirit la consistència desitjada (15/20 minuts) a foc viu.
Deixar refredar de nou i incorporar el gingebre en conserva tallat a bocins. Posar dins pots i bullir-los una estoneta al bany maria.

Per al qui tengui curiositat he de dir que no és la típica confitura. És dolça, però àcida. És àcida, però amarga. És amarga, però coent. I és coent, però dolça. És tot això... i més. És una confitura, com dir-ho?... d'una certa valentia... Com na Mar. Ja podeu suposar que el primer pot va ser per a ella.

Taller d'elaboració de formatge (i 2ª part)

2010-04-28T22:11:00.005+02:00

Aquest és el resultat. El meu cor estava dividit, no sabia si menjar-lo salat o dolç, així que vaig fer aquesta ensalada de primer... i en vaig estotjar un poquet per a les postres, amb un culleradeta de confitura de mandarina, que ja no va ser a temps de passar a la posteritat gràfica!

Seguim amb el procés d'elaboració.
El xerigot no es tira. Amb ell se pot fer brossat, o "quesitos" o també i, sobretot abans quan la gent criava animals a ca seva, s'usava mesclat amb ordi per fer engreixar els porcs. Noltros, com que porcs no en tenim, férem brossat, però no hi vaig a ser a temps de fotografiar-lo, ni per desgràcia, de tastar-lo.

Feim les porcions del formatge com volem i les posam dins un recipient que permeti seguir colant-lo.

Antigament es posava dins unes teles de fil o de drap, es fermaven ben fermades i es col·locaven dins un motlle amb un pes al damunt que servia de premsa.

I ja està, al cap d'una estona ja es pot menjar com a formatge tendre. Si el volguéssim més curat hauríem d'esperar més temps depenent del grau de curació desitjat.

Taller d'elaboració de formatge (1ª part)

2010-04-28T20:03:00.007+02:00

Diumenge 25 d'abril vaig assistir a un taller d'elaboració de formatge organitzat per l'agrupació d'Independents del meu municipi.
Ens reunírem sota un pinar, en un matí esplèndid i assolellat de primavera, un bon grapat de persones i amics amb la ferma intenció d'aprendre i de passar-ho bé. I pareix ser que ho aconseguírem, així que intentaré fer un resum del que vaig entendre de les explicacions que ens donà en Martí que, a més, volgué establir una connexió, un paral·lelisme entre la independència de pensament i la independència, la llibertat que ens dóna el saber fer les coses per nosaltres mateixos.

Ingredients

Aquestes són les quantitats que utilitzàrem i que donen per a uns 3 kg. de formatge. Per a més o menys quantitat aplicaríem la regla de 3 pertinent.

- 20 litres de llet ecològica de vaca (serviria la llet de qualsevol mamífer, sense desnatar)
- una cullerada de sal
- 7 cm3 de clorur càlcic
- 1 cm3 de quall (aquest pot ser o bé d'origen vegetal - procedent de la lletrada de la figuera, la flor del card o carxofera - o bé d'origen animal - procedent del quim que es troba a l'estomac de les cries dels remugants lactants).

* Els productes foren comprats a la finca de producció ecològica "sa Teulera" (no és publicitat, és per si a algú li interessa saber on poder trobar-los).

Elaboració

El primer pas és pasteuritzar la llet, així que l'encalentim durant 5 minuts a 65-70ºC.
Després hem de deixar-la refredar fins a aconseguir que la temperatura davalli a 40ºC. Més temperatura no és adequada, ja que la calor mataria els enzims o bacteris necessaris per al procés.

Una vegada ha refredat, és l'hora d'afegir-hi la sal, el clorur càlcic i el quall en aquest ordre. Ara heurem d'esperar que aquestes substàncies actuïn i provocar que la llet "qualli". Mínim 45 minuts, però més temps no seria convenient perquè el formatge agafaria un gust massa fort.
Quan ha passat aquest temps, veurem que la llet té un aspecte com a de flam. Amb una cullera o un utensili semblant ho remenam, ho rompem

i posteriorment, ho colam.

Així, per una banda ens queda el formatge (a la part superior) i per l'altra el líquid (a la part inferior i que no se veu), que se diu "xerigot".

Cocarrois

2010-04-14T22:38:00.006+02:00

Ahir vaig tornar a fer cocarrois. I dic "tornar a fer" perquè els de la foto són d'un parell de setmanes enrere, quan en vaig fer per primera vegada. Sí, per primera vegada! I tot gràcies a la panera d'AEV, que darrerament inclou colflori, col, cebes tendres, bledes, a més d'altres productes d'aquesta temporada. Ja ho he dit altres pics, a ca nostra la panera ens ha canviat els hàbits alimentaris: a part que consumim més verdura que abans, és més variada i més "autòctona", cosa que m'obliga preparar plats nous, però alhora, i paradoxalment més nostrats.
Les noves tecnologies (hivernacles, càmeres..) i la "globalització", que també (o sobretot) ha arribat al terreny de l'alimentació, fan que trobem als supermercats qualsevol producte de qualsevol indret a qualsevol època de l'any. Per aquest motiu, i també per la rutina (que fa la vida més avorrida però també més fàcil), m'havia acostumat a comprar, més o manco, sempre el mateix, independentment de l'estació de l'any en què ens trobàssim. Així que les faves, la colflori, la col, les bledes, els alls tendres, la pastanaga i altres verdures més pròpies del camp i de la cuina dels nostres padrins, entraven a la senalla de la compra molt de tan en tan... i algunes d'elles, mai. A més, plats amb aquests ingredients, ja en menjava a ca ma mare.. i molt imillors que els que pogués cuinar jo!!
I parlant de "mamàs", ha estat ella, la que després d'un número considerable de telefonades sol·licitant-li ajud i consells, m'ha dit com feim els cocarrois a ca nostra.

Ingredients:

Per al pastó (aprox.)
- 1/2 tassó d'oli
- 1 tassó d'aigua
- la farina (fluixa/de panades/la vermella) que se begui
- normalment duen saïm (llard) fos, però nosaltres no n'hi posam.

Per al farciment
- Colflori
- Col
- Ceba tendra
- Panses
- Sobrassada
- Pebràs vermell dolç
- Pebre bo
- sal
- oli

Preparació:
Feim un pastó amb la farina, l'oli i l'aigua. Després rentam la verdura, la tallam petitona, la trempam (amanim) amb la sal, el pebràs vermell i el pebre bo. Ho posam dins un colador perquè amolli tot el líquid i després hi posam l'oli.
Agafam un troç de la pasta (el que ens càpiga a la mà +/-, feim una bolla i l'aprimam amb l'aprimador formant un cercle d'una gruixa de 1/2 cm. aproximadament. Hi col·locam un parell de cullerades del farciment, un parell de panses i un troç de sobrassada. Unim un extrem amb l'altre del cercle, donant-li forma de mitja lluna. Tancam i feim els pessics. Posam els cocarrois damunt una llauna, lleugerament untada d'oli i enfornam.

He consultat "La cuina a Mallorca" (premi Gourmand World Cookbook Awars al millor llibre de cuina mediterrània) de Jaume Fàbrega, concretament, una edició de l'any 2006 d' El Gall Editor maquetada i il·lustrada per Miquel Bordoy i Antònia Calafat d'on he obtingut la següent informació.

Els cocarrois tenen forma de mitja lluna... són semblants per forma i farciment als panadons de Lleida, als pastissets de Gandia o Tortosa, a les casquetes de la Terra Alta, als flaons de Morella, als cocots valencians i a altres elaboracions que trobam a Occitània i Turquia.
A Mallorca , solen ser salats i no s'han de confondre amb els rubiols, que són dolços.
Es feien tradicionalment per Setmana Santa, però ara es troben tot l'any.
Hom ha escrit que són d'origen jueu, però el cert és que els retrobam a totes les comunitats històriques de la Mediterrània, siguin jueves, islàmiques o cristianes. Per al paladar no hi ha fronteres. Al·là, Jahvé o Jesucrist es poden posar perfectament d'acord.
El farciment d'espinacs, panses i pinyons, ja el trobam en els receptaris medievals. També es fan de ceba, de bledes, de colflori i, fins i tot, de camaroja. (I ho hi afegeixo, de pèsols i de patata).
Es poden menjar calents o freds. De fet, són boníssims al cap d'un o dos dies.

Coca de carabassa i canyella

2010-04-10T23:56:00.015+02:00

Perquè serà que en el nostre costumari popular, sobretot a dites o expressions, la carabassa té, quasi bé sempre. connotacions negatives?
Quan un enamorat és rebutjat per la persona a qui pretén diuen que "li han donat carabasses", quan un estudiant no aconsegueix aprovar un examen, és que "ha tret una carabassa", si una persona és curta d'enteniment és un "carabassot"... És curiós perquè, a part de les les bondats que es deriven del seu consum, a la cuina dóna molt de joc. Com a plat salat (cremes, salses, croquetes, cuinat, etc) ofereix excel·lents resultats, però com a plat dolç... jo crec que encara és millor. Ho dic perquè avui he preparat una coca dolça de carabassa boníssima d'un troç que tenia dins el congelador d'una de les paneres dels dimarts.

Ja vaig publicar una recepta de croquetes d'un petit receptari editat per l'Ajuntament de Muro "La carabassa a la cuina", i d'aquí he tret també aquesta "Coca de carabassa i canyella" de na Catalina Perelló Perelló.

Ingredients:
- 200 gr. de carabassa
- 2 tassons de farina de força
- 2 tassons de sucre
- 1/2 tassó d'oli de soja (jo no en tenia i li he posat de girasol)
- 5 ous
- 1 paquet de llevat (canari)
- 1 cullerada de canyella en pols
Elaboració:Trossejar la carabassa a bocins petits tal com si tallàssim una ceba per sofregir i bullir-la sense llavors i la pell dins 1/2 litre d'aigua uns 10 minuts.
Colar i una vegada s'hagi escolat, mesclar la carabassa, la farina, el sucre, l'oli i la cullerada de canyella en pols.
Separar el blanc dels ous i pujar-los.
A continuació, mesclarem els vermells d'ous amb la massa que hem fet amb la resta d'ingredients, exceptuant el blanc d'ou pujat.
Quan tot estigui ben mesclat, hi afegirem el blanc dels ous i el paquet de llevat (canari) i enfornar-ho durant uns 45 minuts a 150ºC.

Trucs i secrets
Depenent de si us agrada més o menys el sabor de la canyella, utilitzau la mesura d'una cullerada de cafè com a mesura normal o una cullerada sopera, si voleu el sabor de la canyella més intens (jo som d'aquestes, d'aquí el color més marronenc que li ha quedat a la coca).

Confitura de mandarina

2010-03-18T19:13:00.004+01:00

Més que les confitures, m'agraden les fotografies de confitures. Supòs que sabeu a què em refereixo. Estic parlant d'aquelles fotografies on confitures i melmelades centellegen, travessades per la llum, com si fossin vidres de colorins i que a mi me fan pensar en les bolles amb les que juguen els al·lots o en aquelles dels arrambadors d'algunes escales que semblen fetes a posta per acariciar-les. Sovint són retratades dins pots o envasos de delicat cristall i, aleshores, és com si contingut i continent es fessin la competència, a veure qui lluu més.
Les confitures també m'evoquen les pel·lícules i novel·les d'època angleses, on hi apareixen, sempre servides en delicada porcellana, en els tes que la tradició situa rigorosament a les cinc però que els súbdits de la Gran Bretanya prenen a totes hores.
I ja que parlam d'Anglaterra, aquesta recepta de confitura de taronja me la va donar na Jan Wright, ex "jefa" i amiga, fa un bon grapat d'anys, i jo la vaig adaptar a la mandarina (of course!)

Confitura de mandarina de "la Cuina del Mandariner"

- 1 kg. de mandarines
- suc d'1 llimona
- 1 i 1/2 d'aigua
- 1 i 1/2 de sucre

Estovalles de punt mallorquí brodades per ma mare

Agafam les mandarines i les pelam. Amb unes tisores tallam la pell a bocins petits i les posam dins una olla juntament amb els troços de les mandarines.

Llevam la part blanca i els pinyols, ho col·locam dins una garsa i li feim un nuu per tal de introduir-la dins l'olla amb la resta de la fruita. Ho feim així perquè no ens interessa mesclar aquesta part de la fruita amb la bona, però la necessitam perquè aquí és on es troba la pectina, que és la substància que dona consistència a la confitura. Afegim l'aigua i ho posam al foc molt baix fins que faci "xup-xup" (quasi 2 hores). Amb aquest temps l'aigua ha hagut de minvar fins a la meitat.
Treim la borsa amb els pinyols i la part blanca i quan està freda la sucam dins l'olla (una vegada sucada, ja no ens serveix i ho tiram al fems)
Llevam l'olla del foc, hi posam el sucre i ho mesclam tor. La tornam al foc i aquest cop ha de bullir molt aviat durant uns 30 minuts. Removem per a que no s'aferri. Feim la prova posant una culleradeta de la confitura dins un platet i hi passam un dit pel damunt. Si fa arrugues vol dir que ja està i deixam refredar una estoneta. Després la posam dins els pots de vidre i els donam un bull al bany maria.

Mallorca de sucre glass

2010-03-15T18:20:00.010+01:00

Neu a Mallorca, dimecres 10 de març de 2010

Plaça de la Vila

Vista des de l'Església

Galetes de mantega

2010-02-27T10:33:00.010+01:00

En Sergi volia fer galetes i na Joana Morey me va donar aquesta recepta, que algú altre li havia donat a ella. Na Joana és la mare d'en Pere Joan i en Pere Joan és un amic d'en Sergi. Ambdós comparteixen jocs i aficions. Dinosaures, aparells de pesca, peces d'escacs, soldadets romans, carteginesos, ibers, gals i "aleatorios" (que ells pensen que són un altre poble guerrer) habiten el seu món de jocs i fantasia. Així que no és estrany que de les seves boquetes esportellades de 7 anys surtin, amb una naturalitat aclapadora, vocables tals com: infantes númida, lluitadors mauritans, liberatums, compsognato, apatosaure, dromiveiomimo, euplocéfal i altres mots d'aquesta casta que als grans ens resulten quasi bé d'un altre planeta.
Però en parlar de galetes tots ens entenem i aquestes foren perfectament "interpretades" tan pels petits com pels grans.

Ingredients:
- 150 grams de mantega o margarina
- 100 grams de sucre
- 2 vermells d'ou
- vainilla
- un poquet de sal
- 250 grams de farina fluixa (de panades)
- sucre o cacau per posar damunt

Les pintàrem amb el blanc de l'ou que ens havia sobrat

Mesclar-ho tot fins a aconseguir una pasta. Posar aquesta pasta a la gelera perquè torni forta. Després aplanar-la amb el "rodillo" i tallar-la amb les formes dels motlles desitjats. Posar les galetes sobre la llauna. Enfornar uns 20 minuts, o quan trobeu que ja estan. Convé que quedin de color claret, encara que les nostres tenen un color més torrat a causa del cacau i el blanc de l'ou que en Sergi se va estimar més posar-hi per damunt.

Milanesa a la napolitana

2010-02-23T23:15:00.010+01:00

Rebostejant per diferents blocs vaig veure que l'HEMC nº41 d'aquest mes, a suggeriment de la seva amfitriona La Cocina de Carolina, va sobre receptes llatinoamericanes i, tenint una font d'informació de primera mà a ca nostra, vaig pensar que no havia de deixar passar l'oportunitat de participar-hi. Així que li vaig demanar al meu amatent espòs, quina considerava ell la recepta més típica d'Argentina i que no fos "el asado", es clar! Sense pensar-ho ni un segon, va respondre:
- Milanesa a la pizza! - al mateix temps que se li dibuixava al rostre un ampli somriure de golafreria.
La "milanesa a la pizza", coneguda també amb el nom de "milanesa a la napolitana", és bàsicament una escalopa a la milanesa (bistec de vedella arrebossat) amb salsa de tomàtiga i formatge fus al damunt.
Pareix ser que no deu el seu nom ni a Milà ni a la ciutat de Nàpols, com molts podríem pensar, sinó a una pizzeria de Buenos Aires: la pizzeria Napoli de José Napoli situada davant el Luna Park, on se va elaborar, fruit d'una casualitat, aquest plat per primera vegada a finals dels anys trenta del segle XX.
Sigui com sigui, és un plat del que els argentins se'n senten plenament orgullosos, tal i com ho demostra el fet que a l'any 2006 es proposàs declarar-lo "Patrimonio cultural porteño".

Així és tal com la fan a ca'ls meus sogres. Però n'hi ha d'altres que li afegeixen cuixot, bacon, ou, etc .

Ingredients:
- Bistecs de vedella molt prims
- Ou
- Pa rallat
- Salsa de tomàtiga
- Formatge mozarella
- Olives
- Orenga
- Oli de girasol
- Sal

Preparació:
Arrebossam els bistecs passant-los primer pel pa, desprès per l'ou batut i una altra vegada més pel pa, amb el punt de sal. Les fregim dins l'oli ben calent, però que no faci fum. Una vegada frits els posam dins una palangana per anar al forn, amb la salsa de tomàtiga. Al cap d'una estona, quasi al final, col·locam, damunt la salsa de tomàtiga, el formatge perquè es gratini. Per acabar hi posam un parell d'olives i l'orenga. És important que siguin seques i crocants per fora, però que mantenguin la humitat i frescor de la carn per dins.

Sense complicacions, d'ingredients assequibles, i que agrada a tots: a grans i a petits.

Púding de carn

2010-02-11T16:24:00.006+01:00

Aquesta recepta va dedicada a totes les mamàs com cal que sempre tenen un tupper de brou per a fer sopeta dins el congelador.
La vaig trobar a Mujer de élite i és ideal per a aprofitar les sobres de la carn i la verdura amb les que hem preparat el brou.
En menjàrem de calent, just tret del forn, però el vaig trobar més bo fred, com si fos un paté, a sobre del pa de nous i acompanyat del chutney. Mmmm!!

Ingredients:
4 ous
750 ml. de llet
Restes del carn bullida picada (jo també hi vaig posar la verdura que hi havia emprat)
3 cullerades de farina
1 culleradeta de llevadura canari
60 gr. de mantega o margarina
Formatge rallat
Sal

Preparació:
Separar els vermells del blancs.
A un cassó al foc, afegim la mantega i la farina fins que agafa un color dauradet i posteriorment hi posam la llet per tal de fer la beixamel. Una vegada lligada, la retiram del foc i la mesclam amb el vermell dels ous i les restes del bullit. Rectificar de sal.
Pujar els blancs a punt de neu.
Untar amb un poc de mantega un motlle d'uns 20 cm. de diàmetre i uns 7 cm. d'alt.
Mesclar amb cura la llevadura amb la beixamel i incorporar els blancs d'ou.
Abocar la preparació al motlle amb un poc de formatge rallat a damunt i enfornar (mitj) uns 20 minuts (això diu la recepta, però jo li vaig tenir prop de tres quarts d'hora).
Servir (Però deixar que refredi abans, jo no ho vaig fer perquè era ja hora de dinar i frisava i se va espenyar)

Chutney de tardor

2010-02-09T22:54:00.012+01:00

Moltes vegades fullejant llibres amb receptes m'he trobat a l'apartat de melmelades, gelees i conserves amb una paraula desconeguda i alhora suggerent: Chutney . El darrer pic ha estat a un llibre que vaig comprar a Barcelona, Mermeladas y confituras de Gina Steer amb unes fotografies realment atractives. Així que les passades festes de Nadal, que tenia un poc més de temps, me vaig decidir a preparar-ne un. Cosa del tot impossible, sense espècies i herbes aromàtiques.

Als inicis de la història, i sobretot quan no existien mètodes de preservar els aliments, les espècies eren més valuoses que l'or, no en va eren uns dels productes més cars de l'economia, ja que a més de valor conservador com a emmascarador del sabor d'aliments que, sobretot als països més càlids, agafaven ràpidament gustos desagradables quan fermentaven o es podrien, també tenien propietats medicinals i curatives. Per fer-nos una idea de la seva importància, la conquesta d'Amèrica es degué a l'interès econòmic dels espanyols d'establir noves rutes on mercadejar amb elles.

Avui en dia, quan empolsimam amb una miqueta de safrà la paella, de pebre el rostit, o de canyella unes natilles ja no ho feim per conservar o dissimular mals gusts (encara que ens poden salvar de qualque fracàs culinari), jo crec que ho feim d'eima, perquè és un fet après de les nostres mares, i aquestes de les seves i així fins a remuntar-nos a la primera dona de la història (estic segura que no era un home) que va allargar la mà cap a l'olla i, amb delicadesa, va deixar caure sobre el sustent d'aquell dia, aquella substància captivadora, després d'olorar-la. Perquè ella sí que tenia la certesa que gràcies a aquell petit tresor, un fet tan natural, tan prosaic com el d'alimentar-se esdevenia en plaer.

Vos heu fixat mai com sonen els noms de les espècies? Mesc, estragó, clau d'olor, anís estrellat, gingebre, alfàbrega, safrà, coriandre, cerfull, romaní, sàndal, cardamom, vainilla... No sé si m'agraden per la musicalitat que resulta de la combinació de les seves lletres o pel que les paraules evoquen: llunyanes procedències, viatges, perfums, màgia, exotisme i literatura, molta literatura. Simbad, Marco Polo, els Reis d'Orient, Les mil i una nit...

Així que mentre l'olla bull i l'ambient s'impregna de les olors que desprèn el poti-poti, jo abandon la meva cuina i partesc cap a la cova d'una maga a preparar pocions per curar el mal d'ull i elixirs d'amor, i a un basar de Damasc a despatxar la mercaderia al pes a una jove serventa del palau d'un rei moro, i a un vaixell carregat de sacs de pebre procedent de Jamaica a punt de ser atacat pels pirates i a.... RIIIIINNNNGGG!!! Sona el telèfon... Sens dubte les espècies estableixen un lligam amb la fantasia, amb la ficció per convertir el simple fet de cuinar en quelcom romàntic, llegendari, poètic, quasi bé místic.

Ingredients
1 quilo de pomes
1 / 2 quilo de peres conferència.
750 g de domàtigues madures
1 quilo de sucre moreno
1 / 2 litre de vinagre de vi al estragó (com que jo no'n tenia, vaig posar vinagre de vi i estragó)
2 caienes
1 culleradeta de pebre negre.
2 cullerades de sal.
1 culleradeta de gingebre mòlt.
3 claus.

Preparació
A una olla es posa a coure el vinagre, el sucre, la sal i les espècies a foc lent, fins que el sucre es dissol. Mentrestant, es pelen les pomes, les peres i les domàtigues, llevant-li les llavors, es trosseja tot en daus de la mateixa mida i s'incorpora a l'olla.

Es deixa bullir durant una horeta (normalment ho faig en dos pics, deixant-ho refredar per veure la consistència i si necessita molta més cocció), remenant amb una cullera de fusta per evitar que s'aferri. El chutney estarà llest quan hi hagi espessit.

Quan està encara calent s'empota i es tanca, i com es fa amb les melmelades, es bull al bany maria per mantenir la conserva durant bastant temps. A més, el vinagre i el sucre actuen com antisèptics i conservants, així que és molt difícil que una conserva de chutney o una salsa agredolça es faci malbé, com pot succeir amb les melmelades. Cal deixar almenys un mes de repòs abans de consumir, perquè els sabors s'assentin.

Pa de nous

2010-02-03T21:39:00.018+01:00

Aquest pa de nous l'he fet seguint les proporcions de la recepta del pa bàsic amb la panificadora.

No n'han quedat ni les miques!

- 175 g. de farina de pa (o de força)
- 175 g. de farina de pa moreno
- 150 g. de farina integral
- 300 ml d'aigua
- 1 culleradeta de sucre
- 1 culleradeta de sal
- 10 g. aprox. de llevadura fresca
- una grapada de nous

Tota la farina comprada al forn de Can Salvador

Posar a la cubeta (en aquest ordre) la llevadura disolta dins l'aigua teba. Col·locar les farines i finalment el sucre i la sal. Programar la màquina AFK (de dues pales) en el nº 2 (pa ràpid) que necessita unes 2 hores en total. Quan la màquina ens avisa, amb uns xiulets, afegir les nous.

Truita de fonoll... i altres herbes

2010-01-30T12:01:00.006+01:00

Demà torna a ser dimarts, dia de l'entrega quinzenal de la senalla d'Això és vida i encara tenc, per les profunditats de la gelera, de l'anterior cistella, un manat de cebes tendres i un fonoll (en bulb) a punt de passar a millor vida. A més, un parell de patates i una enorme batata dormen el somni dels justs per dins el rebost ... Què faig, què faig? El fonoll (en bulb) no l'he emprat mai, però, de cop i volta, pens en el frit mariner que he fet altres vegades i record que patates, fonoll i cebes tendres casen bé, i arrib a la conclusió que una truita amb tots aquests ingredients no pot ser massa xereca. I, honestament, no m'he errada, el resultat ha estat una sucosa truita, aromàtica i saborosa que s'ha guanyat el "yo podría cenar tranquilamente de esta tortilla todas las noches" en el veredicte del meu complaent espòs.

Ingredients (un poc a ull)

3 ó 4 patates petites
1 batata grossa
1 bulb de fonoll
1 manat petit de cebes tendres
4 ó 5 ous grossets
oli d'oliva
sal

Tots els del grup de consum coincidim en què el fet que cada quinze dies ens arribi la verdura propicia que en mengem més. En circumstàncies normals, si a un moment donat ens trobàssim amb un excedent d'aquests productes, simplement posposaríem l'anada al mercat o a la botiga, però si, “per força”, cada dues setmanes una esplèndida, multicolor panera d'hortalises fresques entra per la porta de ca nostra no ens quedarà d'altra que consumir-la per evitar que es tudi. A vegades, és un poc difícil saber com donar-li sortida, sobretot quan es tracta de productes poc habituals i un tant desconeguts a la nostra dieta, però, convenim amb n'Antònia Ordinas, un recurs fàcil són les cremes o els woks i si no... sempre ens quedarà París... vull dir, una truita.

Lluç congelat al microones

2010-01-25T19:03:00.005+01:00

Perdonau la foto. Està desenfocada : (

Avui un plat molt fàcil, ràpid, saludable i que no engreixa!
Perfecte per a quan frisam i no tenim temps (és a dir dia sí, dia no)!

-Ingredients:

6 lloms o "medallons" de lluç congelats
1 tomàtiga
una ceba
vi blanc
all, julivert i oli
Jo hi vaig afegir pastanagó i un porro.

-Preparació:

Col·locar la ceba, i el pastanagó i el porro (en el meu cas) tallats a trossets en una palangana amb un rollet d'oli i posar al microones 3 minuts a màxima potència.
Tallar la tomàtiga a rodanxes i disposar sobre la ceba, el pastanagó i el porro altres 3 minuts al microones.
Posar el lluç sense descongelar sobre els altres ingredients, amb un “picadillo” d'all i julivert. Tirar un raig de vi blanc perquè es faci la salseta.
Ficar 15 minuts al micro. Si són molt gruixats afegir una mica més de temps i donar-los la volta per que es facin millor.

Altres vegades l'he acompanyat amb un poc d'arroç blanc, però aquesta darrera vaig emprar unes patates de la senalla eco, del tipus de les vermelles, preparades també al microones com vaig veure que les feia un dia n'Argiñano:
Rentam les patates i, sense pelar, les punxam i li posam un poc de sal, pebre i una miqueta d'oli. Les embolicam amb un paper film i les introduïm directament al microones uns 10 minuts (depenent del tamany).

Escuma de xocolata al cardamom amb gelée de mandarina

2010-01-14T22:56:00.014+01:00

Han arribat els Reis a la Cuina del Mandariner... i no puc donar crèdit al que m'han duit enguany. La meva família diu que ho ha tengut fàcil a l'hora d'escriure la carta gràcies a la dèria aquesta que m'ha entrat per la cuina. Però alguns dels seus membres han sobreestimat les meves aptituds culinàries, si és que en tenc alguna. El tema és que quan vaig obrir un dels paquets me vaig trobar davant un "aparetet" que només havia vist alguna vegada en foto i per la tele en mans, ni més ni manco, que d'en Ferran Adrià. Només de pensar-ho no me puc aturar de riure. L'aparell en qüestió no és altre que un "muntador per a escumes". Pot ser algun de vosaltres, com jo mateixa, es pregunti: i això per a què puny... serveix? Bé, me vaig dir, necessit una incursió urgent a la xarxa a veure que trob. Després d'una ullada, la informació obtinguda fou la següent: el "Muntador per a escumes" és un estri emprat en la cuina, per, com el seu nom indica, “muntar escumes”. Fins aquí, res extraordinari. Però el més curiós és que se val d'hidrogen per fer-ho. Ohhh! I a sobre, es poden fer: escumes dolces o salades, calentes o fredes, amb QUALSEVOL INGREDIENT i amb diferents acabats.. Ohhh!! Com que podria estar parlant una hora sobre l'assumpte i, tant no en sé, millor vos adjunt l'enllaç amb una explicació del propi Ferran Adrià, a més d'algunes receptes del seu restaurant "El Bulli" per si teniu curiositat:
http://www.cookingconcepts.com/PDF/Espumas_elBulli.pdf
Umm, vaig continuar parlant amb mi mateixa: ja tenc la informació, així que ara li hauré de cercar: LA UTILITAT. Com que el dissabte estàvem convidats a sopar a ca na Margalida i en Joan (per cert, moltes gràcies!), vaig decidir que era un bon moment per a estrenar-ho (els reptes quan abans s'encarin millor).
No obstant, atrevir-me amb una recepta d'El Bulli de bones a primeres trobava que era una gosadia un tant descarada per la meva banda, així que vaig optar per fer quelcom més a la altura de la meva ignorància i em vaig decantar per aquestes postres, que sí bé tenien un nom un poc rimbombant, no pareixien molt complicades. A més a més, duien taronja que jo pensava substituir per les mandarines del mandariner, és clar.

Escuma de xocolata al cardamom amb gelée de taronja (recetascocina.org)

Ingredients (per a 4 persones):

Per a l'escuma de xocolata:
200 g. de xocolata negra
150 g. de nata líquida
4 clares
15 g. de cardamom (jo hi vaig posar 15 GRANS de cardamom)
Arròs inflat de xocolata per decorar (jo vaig emprar xocolata rallada)

Per a la gelée de taronja (mandarines):
400 g. de suc de taronja (jo hi vaig posar 500 g. de suc de mandarines)
Ratlladura de 2 taronges (mandarines)
2 fulles de gelatina (jo n'hi vaig posar tres i, per ventura hauria estar millor quatre)
1 raig de licor

Elaboració:

Per a la gelée de taronja:
Hidratar les fulles de gelatina en aigua freda uns 5 minuts. Escorreu-les i dissoldre una mica del suc de taronja prèviament encalentit.
Mesclar la resta del suc, la ratlladura de taronja i el licor. Deixar reposar un mínim de 2 hores a la nevera.

El petit R2D2 de "La Guerra de las Galaxias"que també me'l dugueren els Reis (E.Álvarez)

Presentació:

Omplir 6 copes de còctel fins a la meitat de la gelée de taronja (com que ho havíem de transportar empràrem uns tassonets).

Per a l'escuma de xocolata:
Bullir la nata i infusionar-hi el cardamom. A continuació, mesclar amb la xocolata. Quan estigui tebi, incorporar les clares.
Introduir la mescla resultant en un sifó d'escumes, carregar amb l'aire comprimit i deixar reposar a la nevera 2 hores.

Sifó model Liss d'Establecimientos Álvarez ( http://www.alvarez.es/ )

Conclusió:

Anem a veure, més fàcil i més senzill no ha pogut ser. Me pareix que avui en dia, gràcies a la tecnologia, si es segueixin les indicacions al peu de la lletra, és molt difícil no quedar com una reina amb una recepta, al cap i a la fi, estam parlant d'alquímia, de reaccions químiques. Simplement. Per això, la "gastronomia moderna" és tan atractiva per a principiants com jo. Amb l'ajuda de la robòtica , i gràcies a l'enginy dels mestres, l'èxit està quasi assegurat, inclús amb aquells plats que consideraríem impensables de fer, com per exemple, les escumes.
Amb aquest comentari no li vull llevar cap mèrit ni a Ferran Adrià en particular, ni a la cuina actual en general. Es inqüestionable que per arribar al concepte de la cuina contemporània s'ha recorregut un llarg camí des de la cuina tradicional. El que vull dir és que a mi, personalment, més difícil que aquesta escuma de xocolata me resulta fer una paella com la de ma mare, perquè, en definitiva, pens que el genuí art culinari, el de difícil imitació, és el que s'aconsegueix fent servir la imaginació, l'experiència i la intuïció.

"Pan casero"

2010-01-10T17:15:00.015+01:00

M'encanta fer pa. És una feina laboriosa, però a l'hora molt agraïda. Per poc bo que te surti, sempre serà millor que el que venen a molts de llocs. Així que quan tenc temps, i se presenta una ocasió especial, en faig sense la panificadora. Cercant, cercant vaig trobar la recepta d'aquest "Pan casero" de Directo al Paladar, l'única diferència és que l'original du només farina de força (és un pa blanc). Trob que és molt útil pels que s'inicien en el món de la panaderia, perquè explica amb cura el procés d'elaboració.
Aquestes festes de Nadal ens visità, des de València, en Miguel Ángel, un amic del meu germà; el millor, afirmaria jo (que me corregeixi si no és vera). I com que, ja ho diuen, "els amics del meu germà són també els meus" (o alguna cosa així), ambdós conreàrem igualment una bona amistat. Fet per una altra banda gens extraordinari si es tracta d'una persona bona de dur, d'entretenguda conversa i amb un gran sentit de l'humor com és ell. L'afició a viatjar que compartíem tots ens dugué a recórrer pràcticament la península de cap a peus en diferents "escapades" que batiàrem amb el nom de "rutas gastronómicas" al comprovar com de bé es menjava a totes les comunitats autònomes que coneguérem.
Idò, per celebrar el rencontre (sol venir a Mallorca cada parell d'anys) i desembafar-nos un poc de tantes panxades de les festes, decidírem sopar d'un bon pamboli a ca'l meu germà i la meva cunyada. I com que vaig trobar que, a ser possible, el pa devia estar a l'alçada de la resta dels ingredients, en vaig fer un per poder menjar-lo encara calentet.

Ingredients per a un de 30 cm.
150 gr. de farina de sègol 150 gr. de farina integral i 450 g. de farina de pa (tota la farina comprada a Can Salvador), 15 gr. de llevadura premsada, mitja cullerada de sal, 450 cc d'aigua.

Elaboració

1r Mescla.
Tamisa la farina i la sal sobre un bol. Mescla la llevadura amb l'aigua tèbia, però sense sobrepassar els 40º, ja que destruiria el ferment viu. Deixa reposar uns 15 minuts.
Fer un buit en el centre de la farina i aboca la mescla de llevadura, remenant a fons amb les mans fins que la pasta es desprengui de les voreres. Si veus que és molt blana i humida, afegeix un poc més de farina. Si està molt seca, afegeix una miqueta d'aigua.

2n Pastat i refinat.
Passa a la taula enfarinada i pasta a fons durant 15 minuts. Per fer-ho, subjecta la massa amb una mà i, amb el palmell de l'altra, estira la massa estenent-la fins que comenci a esquinçar-se. Doblega després sobre si mateixa al mateix temps que la torces lleugerament (un parell de girs). Continua estenent, doblegant i torcent la pasta amb un moviment rítmic i regular, durant 15-20 minuts.
La pasta estarà llesta quan no estigui afarrisosa, s'estengui fàcilment i es noti suau al tacte.

3r Primera fermentació.
Renta bé el bol, unta amb un poc d'oli i introdueix dins la massa. Cobreix amb film transparent, per mantenir la humitat, i deixa fermentar en lloc tebi fins que dupliqui el seu volum, entre una hora o una hora i mitja. Es coneix el punt quan en pressionar amb el dit l'empremta desapareix molt lentament.

4rt Segon pastat.
Passa la massa a la taula i, fent una pressió lleugera amb el palmell de la mà, ve pastant la massa en sentit circular, doblegant les voreres cap al centre, repetint el procés. Quan tingui forma arrodonida, dóna la volta al pa deixant els plecs a la base.
Cobreix el pa amb un pedaç net i deixa reposar 10-15 minuts. Repeteix el pastat anterior, per donar forma rodona de nou.

5è Segona fermentació.
Aquesta segona fermentació és la que donarà esponjositat al pa. Posa el pa sobre una taula llisa enfarinada i cobreix amb un pedaç sec. Deixa fermentar en un lloc càlid durant 50 minuts.
Els temps de fermentació són aproximats, ja que depenen molt de la temperatura ambient i la humitat, fins i tot del tipus i quantitat de llevat utilitzat.

6è Enfornat.
Encén al forn a 230 º. Per obtenir una atmosfera humida introdueix una palangana amb aigua calenta a la base del forn. Introdueix el pa a la palangana del forn a mitja alçada, perquè es vagi encalentint. Una vegada hagi pujat prou, fes una incisió poc profunda a la superfície, amb una fulleta d'afaitar o ganivet molt esmolat, per tal que desenvolupi més crosta. Col·loca el pa a la palangana del forn, polvoritza amb aigua fresca al forn. El vapor és fonamental per a la formació de la crosta.
Als 20 minuts, temps durant el qual el pa continua pujant, retira la safata amb aigua del forn. Segueix la cocció altres 15-20 minuts, baixa la temperatura a 200 º i deixa acabar l'enfornat, fins que el pa estigui cuit. Això ho sabrem quan al copejar la base amb els nus de la mà soni a buit.

7è refredat.
Deixa refredar sobre la reixeta. No el llesquis fins que estigui completament fred.

Curiositat: He provat de guardar la massa dins la gelera un parell de dies per a un posterior enfornat. Així si volem menjar pa acabat de fer, ens estalviam molta feina. Convé tenir en compte que l'hem de treure de la gelera uns 20 minutets abans.

Sorbet de mandarina de la Cuina del Mandariner

2010-01-05T18:52:00.012+01:00

La recepta d'aquest sorbet me la va donar en Joan, l'home de la meva amiga Marta. La nostra amistat es remunta prop de trenta anys enrere, quasi quasi tants com fa que, juntament amb altres aficionats d'Andratx fundaren l'associació Voramar Teatre. Aquesta agrupació amateur ha complit, al 2009, vint anys, que es diu aviat. Avui en dia, quan moltes companyies professionals no són capaces de sobreviure més de dos anys, que un grapat de "comediants" hagi duit a terme aquesta proesa és d'admirar i d'aplaudir. La gesta ha estat possible gràcies a la tenacitat, a la constància, a l'afany, i sobretot, gràcies al gran amor pel teatre de tots ells, però, principalment d'en Joan, la seva ànima.

Si voleu saber més coses de Voramar Teatre pitjau aquí

Idò la recepta, facilíssima, que me va donar en Joan va ser:

- Una part de sucre
- Una part d'aigua
- Una part de suc de mandarina
- Una clovella de mandarina.

Es posa l'aigua a bullir, juntament amb la clovella de mandarina i s'hi afegeix el sucre fins que se fon, formant una melassa.
Mesclam l'almívar amb el suc de mandarina i ho posam al congelador. Abans que se congeli totalment, li donam turmix per evitar que cristal·litzi i tengui massa gel.

Des que tenim el mandariner, cada any prepar aquest sorbet com a postres del dia de Nadal. El que passa que no seguesc la recepta al peu de la lletra. Trob que és millor substituir l'aigua i el sucre per la dolçor natural de les mandarines, així que pràcticament només pos l'aigua necessària per fondre-hi una mica de sucre i, la resta tot suc. Si veig que li falta dolçor li pos més sucre si trob que li manca acidesa li afegesc el suc d'un parell de llimones.

Sopa de Nadal de na Maria de ca na Gaspara (la meva padrina)

2009-12-30T08:36:00.014+01:00

Escultures de galets repartides per Barcelona, patrocinades per una coneguda marca de sopes i l'Ajuntament de la ciutat (Desembre 09).

Sempre he trobat que el dia de Nadal sense “sopa rellena” no pareix el dia de Nadal. Així que, a ca meva, aquest plat és el principal del menú de tan assenyalada festa, continuant amb una tradició que ve de molts anys enrere a la meva família. Enguany, aquest fet cobra més significat: serà el primer sense la meva padrina Maria, i no puc deixar de relacionar aquesta sopa amb ella perquè si havia algú que preparava la sopa de nadal més bona del món, aquesta era la meva padrina.
Després, quan ja tenia massa edat per trastejar per dins la cuina (va morir als 97 anys), la meva mare, la seva nora, va heretar la recepta. El meu tio Rafel Bordoy, tan divertit que era capaç de convertir una reunió familiar en un aconteixement esperat amb impaciència pels nins que érem aleshores el meu germà i jo, quan venia a dinar per les festes li deia, complit: -Francisca què n'és de bona aquesta sopa, es coneix que ets “filla de cuerpo”!
A na Maria no li agradava gaire estar entre fogons, de fet, a l'hora de fer el dinar desapareixia: a can Salvador a comprar el pa, a ca la veïnada a cercar aigua, a la perruqueria... Per un motiu o un altre sempre faltava quan tots ja érem a taula. Així que era el meu padrí, per a qui menjar representava un plaer especial, el que acabava al comandament de la cuina.“Mirau, mirau aquesta dona, i ara on ha fuit?” repetia com una lletania, tots els dies.
Però, a pesar de no ser massa amiga de les olles, la mare del meu pare preparava com ningú la sopa nadalenca i els calamars farcits. Ah! i els “amargos” i les coques de torró, l'aroma dels quals encara conserva l'aparadora de cirerer de quan es va casar, que avui en dia m'acompanya des de un racó de ca meva.
Ara el relleu ha passat a les meves mans i, encara que la meva sopa està lluny de sortir-me com la seva, per uns instants quan l'assaboresc me faig la il·lusió de que l'ha preparada la meva padrina, i que el meu padrí i el meu tio seuen, entre bromes i rialles, a la taula en companyia de tots noltros, mentre de fons sonen, familiars, les paraules:“Mirau, mirau aquesta dona, i ara on ha fuit?”

Sopa de Nadal

- Galets o magnòlies

Per al brou:
- Porro
- Pastanagó
- Tomàtiga
- Api
- Os de vedella
- Costelleta de porc
- Pollastre
- Colomí
- Gallina

Per al farciment:
- Carn capolada mesclada
- Ou
- Galeta picada
- Julivert
- All
- Nou moscada, canyella, sal i pebre bo

MOLTS D'ANYS!

Croquetes de carabassa

2009-12-24T11:24:00.008+01:00

Com ja he comentat a un altre post, la carabassa sòl ser present a la cistella de verdura ecològica de cada 2 dimarts. L'altra vegada vaig preparar una crema, així que tenia ganes de fer alguna cosa diferent.
Gràcies a una iniciativa que consider prou interessant, l'Ajuntament de Muro va editar, amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics, un llibret amb receptes, fetes al poble per gent del poble, amb la carabassa com a protagonista. La carabassa a la cuina, que així és com es titula el llibre, es va repartir durant la Fira de la Carabassa que té lloc al poble de veïnat al novembre, i com podeu suposar, en un no res, es va esgotar de l'estand on es repartia. Per sort la meva sogra me'n va guardar un.
De tot el receptari, vaig triar les croquetes de carabassa de na Maria Mayol Grimalt, pensant que les croquetes serveixen prou bé per a camuflar els ingredients (un dels estratagemes per a què en Sergi mengi verdura) però sense mirar el grau de dificultat que li atorgava la cuinera al plat: ALT.
Tal vegada perquè no m'havia fixat amb aquest petit detall i tenia la convicció de que era un plat fàcil (no du beixamel) vaig agafar l'empresa amb total confiança i no vaig tenir cap problema.
Aquest comentari ve a col·lació perquè un parell de dies més tard, l'altra Maribel (la meva companya de feina) va intentar preparar-les i no va tenir èxit. Així que copiaré textualment la recepta original però hi afegiré un parell de notes obtingudes de l'experiència de la una i de l'altra.

CROQUETES DE CARABASSA (Maria Mayol Grimalt)
Grau de dificultat: Alt
Any d'elaboració: 2009
Temps aproximat: 30 min.

Ingredients per a 4 persones:
2 patates
1/5 kg. de carabassa
1 ceba
farina
galeta picada
sal
pebre
ou
oli

Elaboració:
Es trossejen les patates, la carabassa i la ceba en bocinets petits, es passa tot per la paella amb una cullerada d'oli d'oliva verjo. (No tapeu la paella perquè el baf farà que agafin més humitat i
quan ho treugueu de la paella posau-ho a refredar dins un colador perquè amolli tot l'oli i el suc que sobren. Quan s'ha refredat, es pica i s'hi afegeix un ou per lligar-ho (com que l'ou que jo tenia era gros, només hi vaig posar la meitat i vaig deixar l'altra meitat per a l'arrebossat).

Amb una cullera es fan les croquetes (jo les vaig fer amb la mà) que es passaran per farina, ou i galeta picada i es fregeixen dins oli ben calent.

Trucs i secrets:
Heu de tenir molta paciència i cura a l'hora de fer les croquetes. Si el resultat de la picada és molt clar (aquest va ser el problema de l'altra Maribel), podeu afegir un poc de farina per espessir-ho, així no es desfaran les croquetes.

Composició i propietats de la carabassa
Fragment del pròleg "Menja carabassa" del llibret ( Jaume Mulet Ferragut - Cap del Servei de Cirurgia Pediàtrica HSD -)

Aminoàcids: alanina que ajuda a sintetitzar proteïnes (aprofitam millor els menjars).
Arginina: ajuda a enfortir la musculatura i a cicatritzar les ferides.
Àcid Aspàrtic: ajuda a eliminar l'amoniac del cos, i com és dieurètica va bé pels ronyons.
Histidina: és un vasodilatador i, per tant, va bé per a la gent amb la tensió alta.
Isoleucina: afavoreix el creixement. Els nostre fills seran forts i alts.
Glicina: suport al sistema immunitari, és a dir, dóna defenses.
Té fibra i ajuda a l'evacuació intestinal i no irrita els budells.
També està provat que ajuda a disminuir les inflamacions de la pròstata.
Té poques calories i manco greix, i el colesterol no puja i la silueta es manté.

Braç de gitano "Phoskito"

2009-12-21T17:49:00.010+01:00

Fa un parell de dies, un poc entre bromes, na Maribel (la meva companya de feina) me va passar un enllaç amb la recepta dels "phoskitos". Vos en recordau d'aquells pastissets de la nostra infància en forma d'espiral recoberts de xocolata? Jo encara tenc al cap l'eslogan de la publicitat, amb aquella musiqueta: "phosquitos, regalos y pastelitos". El que no record era si en menjava molts o no. Supòs que no, perquè això de menjar a mi no m'anava massa bé, però sí que guard a la memòria uns cromos de futbolistes que el meu germà col·leccionava i que venien dins el paquet, un poc oliosos, amb la llepolia. Idò com que era l'aniversari d'en Lluís de na Joana Fuster, vaig pensar que seria divertit, sobretot per a les mamàs, dur un plat de phoskitos a la festa. Bé, aquesta era la idea inicial, el que passa es que no vaig calcular bé el temps que necessitava per recobrir cada una de les porcions amb xocolata (feina encara que no difícil, sí laboriosa). Així que en lloc d'un "plat amb phoskitos", m'hi vaig presentar amb un "plat amb UN phoskito". Un phoskito XL, això sí.

Aquí teniu l'enllaç amb la recepta

http://www.pepekitchen.com/articulo/fosquitos-de-chocolate-rellenos-receta-paso-a-paso/

Aquí teniu unes quantes fotos del procés. No gaire cosa per cert, però serveixen per il·lustrar breument la feina pas a pas.

El bescuit quan surt del forn. Li desferram el paper de forn abans que refredi massa.

Tallam els cantons, per a igualar la forma.

Enrodillam el bescuit dins un pedaç fins que ha refredat.

Espargim la nata amb una espàtula.

Finalment cobrim el braç de gitano amb la cobertura de xocolata.

Pastís d'aniversari

2009-12-20T09:20:00.006+01:00

La setmana passada va ser l'aniversari d'en Sergi i com que, com diu na Magdalena la meva sogra, he agafat coratge dins la cuina, me vaig engrescar a preparar el pastís. Volia que tengués xocolata, perquè en Sergi ho va posar com a condició, i jo guardava maduixes, móres i gerds de l'estiu dins el congelador. Així que vaig pensar que el podia preparar amb aquests ingredients. També tenia ganes de revestir-lo amb alguna cobertura atractiva, recordant els meravellosos tortells d'aniversari dels meus nebots d'Argentina, na Juanita i en Fermín, que contemplam a les fotos que ens arriben allèn del mar. En Sergio m'explica que allà és molt normal cobrir els pastissos amb una capa que, tenyida amb colorants alimentaris, permet aconseguir unes "tortas" realment espectaculars. Així que no és d'estranyar que princeses, blancaneus, granotes, vaixells, futbolistes, espidermans... hagin desfilat virtualment, un any i un altre, davant els nostres ulls estorats, saludant-nos des d'una una atalaia de merenga. Bé, jo ja sabia que això no estava dins les meves possibilitats, però volia provar a veure que me sortia. Encara que necessitava ajuda, i la vaig demanar a n'en Gerardo, un company uruguaià d'en Sergio, de família de pastissers allà al seu país, que me va donar la recepta de la "Glasa real".

Recepta:

BESCUIT DE XOCOLATA (Jo he fet el de la My cook, però serveix qualsevol "coca dolça")
Ingredients:
- 200 g. de sucre
- 4 ous
- 100 g. de xocolata de cobertura
- 100 g. de mantega
- 200 g. de farina
- un paquet de llevadura royal, canari etc.

Trossejar la xocolata prement 10 seg. TURBO i reservar.
Posar la paleta mescladora a les fulles, abocar el sucre, els ous i emulsionar 2 minuts, velocitat 4. Afegir la xocolata trossejada i programar 4 minuts, 40º, velocitat 2.
Retirar la paleta mescladora i agregar la farina, la mantega i la llevadura. Pastar 1 minut a velocitat "amasado".
Untar un motllo amb mantega i farina, vessar la pasta al seu interior i enfornar a 180º durant 30 minuts aproximadament.

Pel farciment, vaig fer bullir les maduixes, els gerds i les móres amb un parell de cullerades de sucre durant un parell de minuts per confitar-ho un poquet.

COBERTURA
"Glasa real"
1 blanc d'ou
200 g. de sucre pols
unes gotetes de suc de llimona
colorant (si escau)

Pujar el blanc d'ou i anar afegint-li a poc a poc el sucre pols i el suc de llimona fins que s'obté una massa d'una gran consistència (no ha de caure si giram el bol cap per avall). La meva sogra me va cotar que la tradició diu que s'ha de pujar durant mitja hora! (ara entenc d'on li ve aquest nom tan pompós).

Com que quedava molt blanca (jo no tenia colorant) li vaig posar pel damunt xocolata rallada.

El resultat és el que veis: estic contenta, sobretot perquè com a pràctica no està malament. Ara sé que no és difícil i que, amb una mica més de paciència i d'imaginació, es poden fer dolços vistosos i divertits.

Sopa de ceba a la francesa

2009-12-16T17:51:00.006+01:00

Avui, no sé si motivada per l'hivern que s'ha presentat de cop, m'ha vengut a la memòria una sopa de ceba, que un dia de finals de febrer de fa prop de 9 anys, tastàrem a un restaurant de Montmatre, durant la nostra lluna de mel. Record que era un dia fredíssim; del cel gris, encapotat, queien les flòbies de neveta. Havíem passejat tot el matí com si aquell temps gelat no fos impediment per gaudir de les meravelles de París. Cap el mitjdia, amb les galtes tallades i les mans balbes de la fredor, entràrem al restaurant, un com el de les pel·lícules franceses, de taules diminutes i molt juntes. Al menú oferien d'entrant "Soup d'oignons" i ens decidírem a demanar-la. A la primera cullerada ja havíem reviscolat, aquella sopa engegà, de sobte, tot el fred que s'havia ensenyorit dels nostros cossos. No vos he de dir res més: durant aquell viatge aquella sopeta es convertí en el nostre plat preferit.
Curiositats de la vida, des de llavors ençà, no l'he tornat a provar. Així que, com que el clima acompanya, m'he decidit a preparar-la per primera vegada des d'aleshores. He de dir que no m'ha sortit tan bona com la que jo recordava, pot ser perquè el formatge no era el que tocava. O, simplement, perquè aquest pic no em trobava asseguda a una tauleta d'un restaurant a París, ni tampoc, “bien sûr”, de lluna de mel!. :)
Aquest "consomé" era un temps considerat un sustent humil, d'ingredients senzills, identificat amb èpoques d'abstinència. Per a la seva preparació bàsica es tallen moltes cebes en juliana i es fregeixen en mantega. Tot això és bull posteriorment amb aigua i farina. Se sol servir calenta en una espècie de tassa amb troços de pa blanc i de formatge que suren a la superfície. Per acabar se gratina.
Jo he fet servir la My Cook amb aquesta recepta:

Ingredients:
2,ó 3 cebes (segons el tamany)
40 gr. de mantega
1 cullerada de farina
1 l. de brou de pollastre
sal
pebre blanc mòlt
50 cc. de brandy
crostons de pa (baguette o barra)
formatge gruyère o emmental

Preparació: Pelar i tallar en quarts les cebes. Posar dins el tassó i triturar 20 seg. a velocitat 4. Afegir la mantega i sofregir 10 minuts a 100º, velocitat 2. Posar-hi la farina i remoure uns segons a velocitat 2. Incorporar el brou, un poc de sal i una espipellada de pebre mòlt. Coure 45 minuts a 100º, velocitat 2.
Encalentir el brandy dins una casserola a part i deixar que l'alcohol s'evapori pegant-li foc. Una vegada s'ha apagat la flama, ho afegim a la sopa, a la meitat de la cocció. Servir la sopa amb llesques del pa torrat i el formatge al damunt, després de gratinar-la al forn.

Bon Appétit!

La Boqueria – Barcelona, desembre 2009

2009-12-14T19:04:00.004+01:00

Escapadeta a Barcelona i passeig pel Mercat de Sant Josep (La Boqueria) uns dies abans de Nadal. Aquí es ven i es compra carn, ous, bolets, fruita i verdura, xocolates, dolços, peix i marisc, fruits secs, llegums, enfilalls d'alls, “xiles” i “ajíes”, sucs exòtics i qualsevol producte alimentari d'arreu del món (segons la dita “el que nos es troba aquí no es troba enlloc” ) ... però mirar és de franc. Així que compartiré amb voltros aquest regalet per als sentits: formes, colors, olors i sabors. De part de La Boqueria.

La Boqueria – Barcelona, desembre 2009 (cont.)

2009-12-14T18:57:00.004+01:00

CREMA DE CARABASSA (Davimar)

2009-12-06T17:26:00.005+01:00

La carabassa és un dels productes estrella de les senalles d' Això és vida que ens han duit darrerament. Normal. Ara és de temporada. Així que he decidit fer una Crema de carabassa. Un dels avantatges de les cremes de verdura a ca nostra és que en Sergi qui, segons les seves pròpies paraules, “odia la verdura”, no tan sols les menja, sinó que les troba “boníssimes”. Ma mare “la gran manitú” de la cuina familiar, ja fa temps que, de tant en tan, la prepara i li surt molt bona. Dóna una sofregida a tot (tomàtiga, ceba, carabassa, pastanagó), li afegeix aigua, ho bull i quan ja està li passa el “turmix” Però com que jo, per fer més via, volia emprar la Mycook he cercat per la xarxa a veure que hi trobava i he topat amb un caramull de maneres de cuinar-la. La que he triat és la següent.

Ingredients
- 100 g. de ceba a troços no molt grans
- 100 g. de porro (jo no en tenia i hi he posat pastanagó. Sí, ja ho sé, res a veure)
- 30 g. d'oli d'oliva verjo
- 600 g. de carabassa i un carabassó petit
- 100 g. de patata
- 280 ml. d'aigua
- sal
- 3 “quesitos”

Preparació
Posar en el tassó la ceba, el porro i l'oli. Sofregir 5 minuts, 100º, velocitat 3. Mentre hem de pelar la carabassa, el carabassó i la patata (i el pastanagó en el meu cas) i ho tallam a daus mitjans. Quan acabi el temps programat, ho incorporam al tassó juntament amb l'aigua i la sal. Bullir 30 minuts, 100º , velocitat 1 ó 2.
Rectificar el punt de sal, posar els “quesitos” i triturar 1 minut a velocitat 5. A continuació, 3 minuts a velocitat 8. Comprovar que ha quedat ben triturat (ha de quedar un crema molt fina). Perquè sigui més profitosa jo, a vegades, li afegeix crostons (com ma mare) o un ou bullit a trocets.

BOL “MANDARÍ (ner)”

2009-12-05T16:42:00.006+01:00

Quan anam al vegetarià “La Ruta Verde”, en Sergio sempre demana el “Bol Oriental”, un plat de fideus xinesos amb trocets de verdures variades, tallades en juliana, saltejades. Així que, com que diu que en podria menjar cada dia (!), decidírem experimentar amb el wok a veure si, a la Cuina del Mandariner, ens sortia un plat parescut. Des d'aleshores, l'he anant canviant en funció de la verdura que hi ha per ca nostra. L'altre dia, com que havíem de donar sortida a les hortalisses que encara ens quedaven de la senalla eco, hi vaig posar els següents ingredients (les quantitats un poquet a ull):

bròquil
carabassó
pastanagó
batata dolça (de color taronja)
ceba
panses de corinti
pasta (spaguetti, fideus xinesos, fideus d'arroç...)
oli d'oliva
salsa de soja
sèsam

Preparació:
Tallar en juliana el pastanagó, la batata, el carabassó i la ceba , i el bròquil a “ramets” petits. Posar el wok al foc i quan està ben calent, untar-lo d'oli amb un pinzell (jo el pos d'oliva. També es pot emprar oli de sèsam, però s'ha d'anar un poc alerta a no fer llarg perquè dóna molt de gust). Una vegada l'oli és calent, hi posam: primer els ingredients de més difícil cocció, en aquest cas la batata i el pastanagó. Li donam un parell de remenades i, a continuació, hi afegim el bròquil, el carabassó i un poquet més tard la ceba. Mentre s'està coent, remoure tot el temps i anar-li afegint un rollet de salsa de soja. Quan ja està tot cuit, introduir al wok la pasta prèviament bullida, les panses i una grapadeta de sèsam, salsa de soja al gust i, si es troba necessari, una espipellada de sal. Per acabar, mesclar-ho tot ben mesclat i servir.

Cuinar amb wok (originari de la Xina) respon a la necessitat de milions de persones de fer el menjar d'una manera que estalvi energia, que necessiti el mínim d'oli, que cuini ràpid, que tengui una gran cabuda i que mantengui el màxim de nutrients i sabor dels aliments. A mi m'encanta la textura que els queda, que estan cuits però molt cruixents, “al dente”. Hem de tenir en compte que si empràssim una paella normal, per obtenir el mateix sabor necessitaríem posar-hi una gran quantitat d'oli. Així idò, amb el wok aconseguim plats més sans, gustosos i amb menys calories.
També s'hi poden preparar plats “al vapor”, estofats..

Pa ràpid amb panificadora

2009-11-30T19:26:00.004+01:00

Amb la panificadora ho vaig tenir bastant fàcil des de pràcticament el primer moment. Sé que hi ha gent que ha de provar i provar fins que troba la fórmula que li va bé. Es veu que jo vaig tenir sort. Per al cada dia sòl fer aquest pa amb el programa ràpid de la màquina que dura unes 2 hores en total. He anat ajustant les quantitats per fer-lo d'un tamany adequat a les necessitats de la família.

Ingredients per aquest ordre
150 ml d'aigua
250 gr de farina de pa del forn de can Salvador (també pot ésser farina de força). A vegades també mescl farina de pa normal amb farina integral.
1 sobre de llevadura de pa ó 12 gr. aprox.de llevadura fresca premsada (en aquest cas la fonc al principi dins l'aigua un poc teba)
1 cullerada de cafè de sucre
1 cullerada de cafè de sal

Desprès pos el programa 2 de la panificadora (la meva és de la de les dues pales de la marca AFK).

He de confessar que és un pa sense cap tipus de mèrit, la maquineta ho fa tot: mescla, pasta, fa tovar, cou i t'avisa quan ja està! Si qualcú té ganes de provar-la, se pot llevar les ganes per uns 50€ (això és el que va costar la meva, supòs que n'hi deu haver d'altres preus).

Magdalenes

2009-11-28T18:45:00.005+01:00

Ingredients
250 g de sucre
250 ml d'oli de girasol
250 g de farina de panades (o fluixa)
4 ous
1 taronja
1 sobre de llevadura en pols (Royal, Canari...)

Preparació
Polvoritzar el sucre 30 segons, velocitat 10. Afegir la pell de la taronja i triturar-la 30 segons, velocitat 10. Col·locar la paleta mescladora a les fulles i agregar els ous, l'oli, el suc de la taronja, la llevadura en pols i la farina. Programar 1 minut, velocitat 5. Omplir les càpsules per a magdalenes fins a la meitat, empolvorar amb sucre i enfornar 20 minuts a 180º.

Aquesta vegada hi vaig afegir a la mescla unes ciretes deshidratades per donar-li un toc diferent.

Trob que me varen sortir un poc "morenetes"

Panets de Viena

2009-11-28T10:21:00.006+01:00

D'aquets panets me'n va parlar n'Antònia Ordinas. Me va dir que els preparava i els congelava i, d'aquesta manera, en tenia cada dia per al berenar dels nins. Així que li vaig copiar la idea.
He de dir que els no tan nins es lleparen els dits.

No sé si la seva recepta és la mateixa, però supós que no hi ha molta diferència.

Ingredients
- 250 ml. de llet
- 50 grs. de sucre
- 40 grs. llevadura premsada fresca
- 1 ou
- 500 grs. farina de força
- 10 grs. de sal
- 60 grs. de mantega

Preparació:
Posar dins el tassó la llet i el sucre i programar 1 minut, temperatura 40º, velocitat 2. Aquí jo ho deix refredar una miqueta perquè, si la temperatura és molt alta, la llevadura se mor i no fa pujar la massa. Després afegir la llevadura i l'ou i mesclar 10 segons, velocitat 3.Incorporam la farina i la sal i mesclam 1 minut, velocitat 6 i després 3 minuts, tassó tancat, velocitat “amasado”, mentre se està pastant hi posam la mantega a trocets pel bocal. Deixar dins el tassó 30 minuts, quan pràcticament surt per dalt,

treure la massa i donar-li la forma desitjada. Col·locar damunt una llauna del forn i deixar que dobli el seu volum.Vernissam amb llet i enfornam a 180º durant 25/30 minuts.

"Gominoles" de Maduixa

2009-11-28T09:44:00.006+01:00

Ala idò! Per començar una recepta ben llèpola!
Amb aquestes gominoles, en Sergi s'ha estrenat de "pinxe". En part, la idea de obrir "La Cuina del Mandariner" ha estat seva, que quan va veure que cercàvem com fer-les per internet, va trobar que les nostres també mereixien sortir-hi. Per això les publicam les primeres.

Ingredients:
1 sobre de gelatina (de maduixa, de taronja, de llimona, etc.)
2 làmines de gelatina neutra
200 g. de suc de maduixa (o d'aigua, o de llet..)
300 g. de sucre (jo només n'hi vaig posar 150 g)

Preparació:
Posar al tassó de la MyCook tots els ingredients, excepte la gelatina de maduixa i programar 5 minuts, 100º, velocitat 2. Afegir el sobre de la gelatina de maduixa i batre 10 segons, velocitat 3. Programar 5 minuts més a 100º, velocitat 2.
Col·locar dins “cubiteres” prèviament untades amb oli de girasol (perquè sigui més fàcil treure-les del motllo) i deixar reposar a la gelera fins que quallin.
Treure-les i “arrebossar-les” de sucre.

* Si no se menjen tot d'una, és millor conservar-les dins la gelera.

En Sergi no podia esperar!