ARRÒS DE PEIX - EL MILLOR DEL MÓN (Possiblement)

Les fotos estan fetes en la càmera que ens diu adéu

En Sergi ens ha sortit pescador. De fet, diu que quan sigui gran no sap si ser detectiu privat, agent secret o pescador, matisant que només de gambaner o de canya. Estic satisfeta, ja que en qualsevol dels casos li augur un futur, per ventura no massa pròsper, però sí farcit d'aventura i entreteniment. I a més de satisfeta, orgullosa: al manco no vol triomfar a la cançó ni ser futbolista.
La cosa no té gaire d'extraordinària si tenim en compte que en Sergio s'ha criat a una ciutat travessada per un riu que pareix la mar i on, per tant, la pesca és un passatemps generalitzat. Una vegada a Mallorca ha volgut continuar amb aquest hobby i en Sergi l'ha acompanyat com un lleial escuder tots els dies de "no pesca", jornades que sospit de gran diversió però gens exitoses, com podeu suposar pel nom amb què, un poc maliciosament, jo les he batiat: la gran majoria de vegades tornen a ca nostra amb les senalletes buides de peix però plenes d'entusiasme i camaraderia . Crec que aquesta és la raó de la seva perseverança.
Però l'altre dissabte la sort va canviar. En P.J., amic d'en Sergi, el va convidar per anar pescar amb ells.
El vespre abans, hora d'anar a dormir, ja dins el llit fullejava un àlbum recopilat per ell i mon pare amb imatges dels peixos de la costa mediterrània i, de tots ells, un li cridà l'atenció: el fadrí.
- Aquest vull pescar demà! - exclamà. - Mira'l, té tots els colors de l'arc de sant Martí! -
Ens desitjàrem bona nit i mentre el besava vaig pensar que tant de bo aquesta fe cega en un futur on tot és possible, la convicció que els anhels més profunds esdevenen realitat, no l'abandoni mai.
Ben segur que la vida s'encarregarà de demostrar-li que no sempre els somnis són a tocar de mans, però estic convençuda que recordarà que un matí assolellat de primers d'octubre el destí va ser benèvol amb ell i li regalà la ditxa de veure complit el seu desitj.
Quan cap al migdia arribà a casa, exultant, la cara encesa de sol i d'emoció, i obrí la bossa per mostrar-me l'interior, entre les peces capturades, allà al fons, tornassolat com una ploma de paó, s'hi trobava el desitjat, l'irisat fadrí.

ARRÒS (brouós) DE PEIX (Pescat pen Sergi)

Recepta de ma mare

Ingredients
- 1 Ceba
- 1 Pebre de fregir o torrar
- 1 Tomàtiga
- Peix roquer (1 tord, 1 variada, 2 vaques i 1 fadrí)
- Aigua
- Arròs (1 tassa de cafè per per persona)
- Gambes pelades
- Calamar/sèpia
- Oli
- All i julivert
- Sal, safrà

Per fer el brou, el primer pas és sofregir els ingredients.
Posam un poc d'oli dins la cassola amb la ceba i el pebre. Quan la ceba ja està dauradeta, afegim la tomàtiga i el peix sencer (prèviament net i escatat) i ho sofregim tot. Afegim l'aigua i deixam que bulli a foc baix 20-30 minuts.
Colam el brou i amb un cullerot o amb la massa del morter pitjam el peix ben pitjat. Hi tiram un rajolí d'aigua a sobre i seguim pitjant per extreure tot el suc.
Arrancam el bull de nou al brou, hi tiram l'arròs i a continuació els bocins de calamar i les gambes. Quasi al final ho condimentam amb la sal, el safrà i la picada d'all i julivert.

Galetes salades "del dimoni"

La meva intenció era publicar aquesta entrada la primera setmana de setembre, setmana de la Beata, però una sèrie d'imponderables: malalties familiars vàries, ordinador hospitalitzat, càmera de fotos agonitzant, etc. ho han impedit. Per sort, tots ja estam operatius, excepte la càmera. Perdonau que no us he fet massa cas als que molt amablement m'heu dedicat la vostra atenció o les vostres paraules. Tampoc he pogut visitar els vostres blocs. Però esper, poc o poc posar-me al dia.

Quan el primer diumenge de setembre el so dels picarols provinent del carrer em despertava, ja feia més d'una setmana que l'angúnia s'havia apoderat de l'últim racó del meu ser. Si la il·lusió que sentim els vileros des de ben petitons per la nostra festa no fos tan forta, hauria ficat el cap davall el tapall i hauria quedat la resta del dia al llit, amagada, immòbil, esperant l'arribada de l'endemà. I és que els dimonis de la Beata em feien por. Molta por. El meu padrí Miquel, aprofitava aquesta circumstància per fer-me destralejar i al mateix temps que les primeres notes de "sor tomasseta" començaven a sonar des del campanar de l'església donant pas a les festes, començava ell a dir-me:

- Alerta a anar allà que hi ha un dimoni-.

- Si no t'ho menges tot vendrà un dimoni-.

I així, tot un rosari d'advertències, consells i bromes, que feien que la meva inquietud creixés en proporció directa a la proximitat del dia de la Beata, moment en què aquells éssers diabòlics sortien de l'amagatall on havien romangut 364 dies i corrien amunt i avall, remenant els picarols, envestint amb les banyes, arrossegant una enorme vara de donarda, i, sobretot, robant les gerres als pagesos per trencar-les en mil bocins davant els peus de la Beata. Per tant, no és d'estranyar que, des que tenc record, el matí de la festa sortís de cals meus padrins vestida de pagesa, amb la cara trasmudada, les llàgrimes a punt de vesar i aferrada com una pegellida a la mà, al coll si es deixava, de l'adult que tenia més a prop; com si en lloc d'anar a l'ofici solemne em conduïssin directament al mateix infern.
Quan vaig ser un poc més gran, i totes les meves amigues ja estaven cansades d'anar a "sa processó", jo encara no havia aconseguit treure-me de sobre l'ensurt que em produïa tal personatge, però intentava raonar el motiu d'aquella por antiga, infantil, totalment absurda i em deia a mi mateixa i a qualsevol que em volgués escoltar:

- Són les banyes que em fan por!

Després decidia que allò no era motiu suficient i exclamava:

- Són els picarols que em fan por!

I d'un en un analitzava els elements de la vestimenta d'aquella figura demoníaca, per arribar a la conclusió que no podia trobar la causa del meu mal, que simplement tenia por. I punt. Perquè, a més a més i curiosament, un tret diferencial dels dimonis de Santa Margalida es que duen la cara destapada i que si bé els de quan jo era petita mostraven uns rostres coberts de solcs i renegrits pel sol del conreu margalidà just acabat de batre, eren també, fàcilment reconeixibles. Sabia, per exemple, que el "dimoni petit" era l'amo'n Cordat, un homenet nan que vivia al mateix carrer de la meva padrina, al que jo veia quasi bé tots els dies i que un altre d'ells era l'oncle d'una cosina meva... De res se valia! La mirada fantasiosa de la innocència no distingia l'home, sinó el personatge.
A costa d'anys i d'un cert esforç, la por s'ha anat apagant, diluint fins a fer-se quasi bé un record simpàtic de la infantesa, però no seria franca si no us confessàs que, encara ara, si aquest dia me trob tota sola al carrer i veig acostar-se, maldament sigui de lluny, la dimoniada, d'inmediat el cos se'm tensa, el cor batega fort, i així com puc, amb dissimul però sense perdre un segon, "cametes em valguin", volt per allà on he vengut i cerc refugi.

És evident que la festa de la Beata és molt més que els dimonis, però sense aquests habitants de l'avern, la Beata, la de Santa Margalida, no seria la Beata.
Si voleu saber més coses sobre "la processó més típica de Mallorca" us recoman el llibre "Per les venes d'un poble" de Rafel Bordoy i Toni Mas, amb un recull de fotografies antigues i unes altres de l'actualitat de la fotògrafa Xisca Bauçà de Retrats. El disseny i la maquetació han corregut a càrrec de n'Antònia Calafat d' Accent Gràfic.

GALETES SALADES DEL DIMONI

- 100 grs. de mantega
- Sal i pebre al gust
- 150 grs. de farina de rebosteria
- Una mica de gingebre en pols
- 75 grs. de formatge mozzarella (podeu posar el que us agradi més)

Per empolsimar:
- Pebre bord dolç, orenga, flor de sal d'es Trenc (també hi podeu posar el que volgueu).

Mesclar els ingredients i fer la pasta (jo he emprat la MyCook). Aprimar amb un "rodillo" i tallar amb el motlle de la forma desitjada. Col·locar les galetes damunt una llauna on prèviament hi hem posat un paper per anar al forn. Encalentim el forn a 180º. Una vegada calent, enfornam les galetes uns 15-20 minuts (o fins que trobeu que són cuites).
Ens han agradat molt (a en Sergi el que més), tant és així que abans de dinar "ja no havien tocat voreres".
Nota: La pròxima vegada les faré més primetes i més petites, i amb diferents gustos.