Codonyat

 

Si hagués de triar una època de l’any en el camp, aquesta seria sense dubte la tardor. Ja sé que les alabances solen ser, en aquest sentit, per a la primavera; però a mi les tonalitats ocres, grogoses, rogenques i brunes amb què es vesteix la natura en el preludi de l’hivern se’m fan irresistibles. Sempre em ve passejera. En un d’aquests passejos, al bell enmig d’un hort abandonat, selvàtic, vaig descobrir, presoner de betzers i males herbes, un codonyer. L’arbre s’enlairava ben amunt, oferint els seus fruits al cel, en un intent desesperat d’assolir per als fills la llibertat que a ell li mancava. Resultat d’aquesta ofrena ha estat el dolcíssim i aromàtic codonyat que us present.

 

Ingredients

- Codonys

- Sucre

- Aigua

Preparació

-          Rentar els codonys
-          Posar-los dins una cassola, tapar-los d’aigua i bullir-los fins que són fluixos
-          Treure-los de l’aigua i, quan són freds, pelar-los. (Reservarem el líquid, les pells i els pinyols per si volem fer posteriorment gelea de codony)
-          Pesam la popa dels codonys, la trituram que quedi sense grums, i la introduïm a la cassola novament i afegim la mateixa quantitat de sucre.
-        Tornam al foc la mescla durant una mitja hora (fins que haurà perdut la humitat i agafat consistència) i remenam continuament amb una cullera de fusta. ATENCIÓ: Hem de tenir paciència perquè sinó se’ns pot cremar.
-         Abocar la mescla dins un motlle de plàstic o de vidre, quadrat o rectangular. Si prèviament l’hem untat amb un poc d’oli de girasol, serà més fàcil de desemmotllar.
-          Dur a la gelera durant 24 hores.
-          Si està ben fet, no ha d’haver cap problema en conservar-lo tant a la gelera com al rebost.

Vaig preparar uns paquetets amb paper de cel·lofana per fer "regalets".

Olives mallorquines

 De totes les feines del camp de fa uns 50 anys, ma mare té per una de les més sacrificades la d'anar a collir oliva. Ja ho diu la cançó:

Vaig anar a collir oliva

al poble d'Orient

i no em donaren calent

per això jo m'he amagrida.

Corrien els temps difícils de la postguerra i des del confort de les nostres vides d'avui en dia, se'ns fa impensable que la meva padrina, amb tot el dolor del seu cor, enviàs a collir oliva a les muntanyes de Selva, a les seves dues filles bessones de només 12 anys a canvi d'un sou minso i un barralet d'oli d'oliva amb el que havien de passar tot l'any. Sempre que li vaig sentir comptar a la meva padrina Catalina podia comprovar la immensa tristesa que aquest fet li produí.
Allà dalt no només era l'enyorança de ca seva allò que se' ls feia costa amunt, sinó que, a més, ni la feina ni el fred no perdonaven. Recorda, la meva mare, com per mantenir les mans calentes, sempre exposades a la cruesa de l'hivern muntanyenc, guardaven dins les butxaques pedres prèviament encalentides al foc per, de tant en tant, cercar el conhort de la seva calentoreta. D'aquesta manera no tenien les mans balbes i podien continuar millor la tasca. Al final del dia arribaven al llit amb l'esquena dolorida d'estar vinclades i amb les puntes dels dits encetades d'espigolar les olives d'entre les roques.
A pesar de tot, l'amo de la possessió estava la mar de content amb elles perquè eren les jornaleres que major rendiment li donaven al cap del dia i va tenir un bon disgust quan la meva padrina li va comunicar que a l'any següent no comptàs amb les nines, que amb una temporada ja n'havien tengut prou.



Per a mi ha estat més fàcil; aquestes olives les he aconseguides sense cap esforç, només gràcies a l'amabilitat d'en Sebastià, un company d'en Sergio, que ens les va a ca nostra.
Abans de tot, us donaré una sèrie de recomanacions, per si les voleu seguir. Quasi tothom que conec que es dedica a sembrar, podar, i altres feines del camp tenen sempre molt present unes indicacions que a qualcú altre poden paréixer simples supersticions. El meu tio Francisco està convençut que assenyalar amb el dit el fruit, quan és encara a la planta, el fa malbé abans de ser collit, per citar uns dels exemples que a mi em sembla més curiós. Jo crec que qualque cosa hi deu haver, sobretot en qüestió del cicle lunar. A més, no costa res fer-ho com sempre ho han fet els nostres padrins, autèntics savis de la natura. Molts d'aquests costums els podem trobar al Parenòstic, una publicació que surt a principis de l'any i que sempre ha estat la bíblia dels foravilers.
Pel que fa a encistar olives, la recomanació és que s'ha de fer en lluna vella o si no, com també he sentit dir, en el mateix dia de la setmana que va caure Nadal de l'any anterior. Jo he optat pel tema lluna. També és important no emprar cap objecte de metall en el procés, els utensilis, millor idò, de fusta, fang o vidre.

Ingredients:
Olives verdes
Aigua
Sal: 100 grams x litre d'aigua (la persona que m'ho va dir ho sap dels que venen salaons i envinagrats a plaça)
Fulles de llimonera
Fonoll
Pebres coents verds (1 ó 2 per pot) dependrà del grau de coentor.

Primer de tot rentam les olives, un cop netes les deixam en remull un dia o dos. Passat aquest temps, mesuram l'aigua en litres (val més que en sobri), afegim la sal (100 grams per litre) i esperam que es fongui. De tant en tant removem l'aigua perquè la sal no quedi colada al cul del ribell. Dins pots de vidre hi anam col·locant a capes les olives i l'adob: les fulles de llimonera, els pebres (alerta si són molt coents) i el fonoll. Hi afegim l'aigua fins al coll del pot. Per acabar, abans de tancar, formam una estrella o un nieró amb els bastons del fonoll per tapar ben tapat i per tal d'evitar que les olives surin.

Les olives poden ser senceres o trencades, l'única diferència és, com el seu nom indica, que a les trencades, les xapam amb el cop d'un objecte contundent, per exemple una massa de fusta, abans d'empotar-les. Anau en compte perquè taquen molt i les seves taques son molt males de llevar. Un truc de ma mare és posar-les dins una bossa de plàstic transparent, així el líquid que amollen queda dins la bossa i no embrutam mobles o roba.

Les trencades es poden consumir en una setmana o dues, per a les senceres haurem d'esperar uns dos mesos.

Carabassons galàctics

"I són per menjar?" - Vaig exclamar només veure-los . Era la primera vegada que contemplava un fruit d'aquelles característiques i la seva aparença, estranya i a l'hora atraient, em feien pensar que eren de jardí, que només podien servir com a ornament. Venien de la mà de na Petra i entraren a la Cuina del Mandariner procedents del meravellós hort que ella i en Valentín tenen a la seva finca, a un dels llocs més hermosos i singulars del nostre terme, just a tocar del torrent de son Real al seu pas per son Fullós. Hi arribam per un camí custodiat per robustes parets de pedra seca, mascarades per la sutja del pas immemorial del temps i als peus de les quals hi naixen infinitat de flors multicolors sembrades per la família. Llevamans, caputxines, roselles, margalides, campanetes de jardí..., tramen una primorosa catifa per donar-nos la benvinguda.

A ca seva, aquesta simpàtica parella d'amics nostres, alemanya ella i extremeny ell, hi conreen, amb l''ajud voluntariós del seu fill Valentín jr., hortalisses i verdures ecològiques de tota casta per al consum propi. I a més d'albergínies, tomàtigues, pebres, cogombres, i altres productes segons l'estació de l'any, també hi creixen aquestes carabassetes.

Tot d'una que vaig saber que eren comestibles vaig recordar que a Argentina, als mercats i botigues hi lluïen als seus aparadors carabasses de la mida d'un puny, de color verd generalment. Quan vaig demanar què eren, en Sergio me va dir que "zapallitos" i que normalment es menjaven farcits.

Després he sabut que aquest que ens ocupa es diu, concretament ,"zapallito ovni" , fent referència, per la seva forma, a un platet volant.

Així que, comptant amb la migrada memòria culinària d'en Sergio i la contribució més fiable de la xarxa vaig decidir preparar-los de la següent forma.

Ingredients

- 3 Zapallitos / carabassetes / carabassons
- 1 Ceba
- Mantega
- Brossat / Ricotta
- Mozzarella
- Roquefort
- 1 Ou

Preparació
Bullir els zapallitos dins una olla amb aigua fins que estiguin cuits però cruixents. Tallar una tapa, que reservarem i, amb una cullera, buidar-los amb cura de no rompre-los. Picar i reservar la polpa. (No sé si és la classe o si eren aquests en qüestió però tenien molt de pinyols i vaig intentar llevar els que feien més nosa)
Picar la ceba i daurar-la en la mantega. Afegir la polpa de zapallito i coure un minut. Passar a un bol i afegir els formatges, l'ou i condimentar.
Omplir els zapallitos amb la preparació de formatge. Posar-los les tapes, (en Sergio sense voler va tirar al fems les meves, per això no en tenen) col·locar-los en una palangana untada i enfornar-los 10 minuts per tal de gratinar-los. 



Tortitas per tornar a escola

No sé si aquest dia gris, humit i fresquet de benvinguda a la tardor recent nascuda m'agreuja la nostàlgia per l’estiu acabat de passar o què. La qüestió és que ja començ a enyorar els dies de sol que ens diuen adéu. I que millor que un matí de les darreries de setembre, per tornar la vista i el pensament enrere i recordar els capvespres de platja: la aigua de la mar del principi del més de juny, tan gelada que colpejava la pell; els dies de calor bascosa quan només frissava d’arribar i posar-me en remull; els horabaixes, post el sol, de converses sobre la tebiesa de l’arena, en què de sobte, sempre amb sorpresa, me n’adonava de com s'havia fet de tard i que, malauradament, era hora de partir,...

... I donar pas, a la rutina de l'escola i les activitats, als deures, als capvespres foscs, a la fredor del hivern...però també, a les excursionetes i a les acampades, a la calor de la camilla o la xemeneia, als crepuscles daurats, a les magranes i a les mandarines, i per descomptat, al bloc!

Així que per començar una recepta de tornada a escola. En Sergi va trobar una recepta de tortitas al llibre de lectura d’aquest trimestre i me va “suggerir” preparar-les per berenar.

Ingredients

- ½ pot de llet condensada diluïda en 200 ml. d’aigua

- 200 gr. de farina
- 3 ous
- 1 paquet de canari o royal
- Mantega
- Oli

Preparació

Mesclar la llet amb els ous batuts i una cullerada d’oli. Afegir la farina i el canari. Mesclar-ho bé i passar-ho per un colador fi. Deixar reposar 30 minuts.
Fondre un poc de mantega dins una paella petita. Abocar 2 cullerades de la preparació i daurar per ambdós costats.
Servir-les cobertes de xocolata, caramel, confitura, mel...



Coca ("nova") Primavera

Pese a su egoísmo insolidario, creo aún en el hombre. El hombre puede dar aquel alcance a sus sistemas, pero los sistemas resultarán ineficaces o crueles - todos - si no alumbramos a un hombre distinto. Por ello pienso que a la nueva sociedad pueda accederse a través de la revolución y a través de la evolución, más si aquella despierta inevitablemente un anhelo de revancha, las conquistas alcanzadas por este medio difícilmente serán estables sin la salvaguarda - para mí inadmisible - de la tiranía; es decir, volviendo al círculo vicioso; mi confianza, pues, estriba en la madurez del hombre del siglo XX, en el humanismo, cada día más sentido y operante, de las nuevas generaciones. La solución no está, por tanto, en los postulados que sostienen los caciques de Oriente y Occidente. En ambos existe, lógicamente, algo aprovechable, pero la sociedad nueva, si ha de ser el hombre su objetivo, no debe acomodarse a ninguna de sus rígidas plantillas.

Delibes, Miguel. La primavera de Praga (1968)

Recepta
- 1 pasta de fulls congelada. Jo la vaig comprar a granel (per unitats). De cada una en surten dues coques com aquesta. Al meu poble en podem trobar a Can Parric i al Bip, no sé si a cap altre lloc.
- Fruita (la que volguem) en el meu cas: kiwi, maduixes, plàtan i pinya tropical.
- 200 grams de gelatina de rebosteria per donar-li brillantor. A can Salvador en venen a granel. Sinó, la podem fer nosaltres. Com? aquí o aquí.
- Crema pastissera (la vaig preparar amb la Mycook)

Ingredients per a la crema pastissera (és possible que amb aquestes quantitats en sobri)
100 gr. de sucre
50 gr. de maizena
3 ous
1 cullerada de sucre vainillat
500 gr. de llet
Una clovella de llimona

Preparació de la crema pastissera
Posar la llet, el sucre vainillat i la clovella de llimona al tassó 2 minuts, 100º, velocitat 2. A continuació col·locar la "papallona" i afegir la resta d'ingredients, programar 7 minuts, baixar la temperatura a 90ºC, velocitat 3.

Una vegada hem preparat la crema pastissera, col·locam la pasta de fulls sobre el paper de forn a una llauna. La punxam per tota la superfície amb una forqueta, per tal que quedin uns puntets que impediran que la pasta de fulls pugi massa (encara que pujarà, no tant, però pujarà). L'enfornam uns 20 minuts a 180º. Als darrers minuts encenem el grill perquè agafi un color dauradet.
La deixam refredar i la untam amb la crema, veurem que la massa, quan la banyam, davalla quasi completament. A continuació disposam les fruites així com ens agradi. Per acabar li donam brillantor amb la gelatina prèviament fosa al foc. Ho podem fer amb un pinzell o amb una cullera. És important que no li en manqui.
I ja està! Unes postres facilíssimes però molt vistoses, i que, com deim per aquí, no embafen. Ideals, idò, tant per a la primavera com per a l'estiu.

Pastís d'aniversari per a na Marina

Eren les 9 de la nit màgica de les fogueres de Sant Joan quan arribà al món. Ens avisaren que podíem anar a conèixer-la i allà era ella, en braços del seu orgullós papà, amb uns ulls immensos, ben oberts a la vida i que el temps tornaria del color del seu nom..

Canción del pescador

(María Elena Walsh)

Pez de platino,
fino, fino,
ven a dormir en mi gorro marino.

Perla del día,
fría, fría,
ven a caer en mi bota vacía.

Un delfín
que toque el violín
voy a pescar con mi red marinera,
y me espera
para bailar,
loca de risa, la espuma del mar.

Feo cangrejo,
viejo, viejo,
ven a mirarte el perfil en mi espejo.

Flaca sirena,
buena, buena,
ven a encantar mi palacio de arena.

Señora foca,
loca, loca,
venga a tocar el tambor en la roca.
Pícara ola,
sola, sola,
ven a jugar con tu traje de cola.

Na Marina (la meva fillola) ha fet dos anys i per celebrar-ho vaig triar aquesta tarta de la que en trobareu nombroses versions per la xarxa.

Recepta: La base del pastís la vaig treure de: La cocina de Auro

Ingredients per a la decoració:

- Una llauna de peres en almívar
- Bessons d'ametlla
- Llàpisos per a decoració de pastissos que vaig trobar a Alcampo: color rosa i color xocolata.

Una tarta de ratetes per a la nostra rateta.

Coca de remolatxa i xocolata

El poble en va anar ple un parell de dies. Com podia ser que els amos de la possessió de "Son..." tractassin de forma tan ofensiva als seus missatges. Qui havia vist mai fer les sopes del cada dia amb les fulles de la remolatxa. Què es pensaven, que eren animals, ells? D'allò només en donaven als porcs!

Aquesta anècdota fa referència a uns parents llunyans de ma mare que després de viure i regentar un negoci a Palma, decidiren tornar al poble i es llogaren com a amos d'una possessió. Una vegada al camp, continuaren amb alguns dels costums adquirits a Ciutat, com ara cuinar la remolatxa i les seves fulles. Si aquesta pràctica culinària era fruit dels estralls de la postguerra, sovint més virulents a les zones urbanes, que tornava més fina la imaginació de les pobres gents a l'hora d'abocar a la cassola qualsevol cosa susceptible de convertir-se en aliment o, si per el contrari, era conseqüència del hàbits més moderns i més mundans de la capital, ho ignor. La qüestió és que a la Mallorca rural d'aleshores, que només coneixia aquest tubèrcul com a engreixador del porquim, o, segons la classe, per fer sucre, aquell fet va caure molt malament.
Ah!! Si haguessin provat aquesta coca!

La panera d'AEV sol incloure remolatxes. Normalment, les prepar en conserva envinagrades per poder tenir-ne a l'hora de fer amanides. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent i cercant, cercant vaig trobar aquesta recepta.

Ingredients (les mesures venien en tasses, he calculat l'equivalència segons la informació que he trobat i que no és massa unànime, així que són un poc aproximades):

- 50 cc de suc de taronja
- 1 cullerada de gingebre ratlladet
- 4 ó 5 remolatxes
- 3 ous
- 50 cc d'oli
- 250 gr. de sucre
- 350 gr de farina de rebosteria
- 1 sobre de royal o canari

Per a la coberta:
- 2 cullerades de mantega o margarina
- 4 cullerades ben plenes de cacau
- 4 cullerades de sucre
- 50 cc de llet

Preparació:
Rentar les remolatxes, bullir-les i una vegada bullides, pelar-les (són molt més fàcils de pelar). Fer un puré amb les remolatxes amb el suc de taronges i el gingebre. Reservar. Separar les clares dels vermells, agafar els vermells i batre-los amb el sucre i l'oli, fins que quedi una mescla una mica espessa. Afegir a poc a poc el batut de remolatxes i mesclar-ho. Incorporar la farina i el llevat químic, remenar bé.
Finalment batre les clares a punt neu. Afegir una mica de les clares a la preparació anterior, remenar normalment i després afegir la resta de les clares i regirar amb moviments envoltants. Ficar-ho al forn, en un motllo untat amb mantega i enfarinat, a 180 graus durant 30 minuts.
Per a la cobertura, fondre la mantega en una cassola, posar-hi el cacau i el sucre, mesclar bé. Afegir la llet i deixar coure fins que espesseixi, sempre remenant.
Retirar del foc, deixar refredar una estoneta i llavors bolcar-la sobre la coca encara calenta.