dimecres, 14 d’abril del 2010

Cocarrois


Ahir vaig tornar a fer cocarrois. I dic "tornar a fer" perquè els de la foto són d'un parell de setmanes enrere, quan en vaig fer per primera vegada. Sí, per primera vegada! I tot gràcies a la panera d'AEV, que darrerament inclou colflori, col, cebes tendres, bledes, a més d'altres productes d'aquesta temporada. Ja ho he dit altres pics, a ca nostra la panera ens ha canviat els hàbits alimentaris: a part que consumim més verdura que abans, és més variada i més "autòctona", cosa que m'obliga preparar plats nous, però alhora, i paradoxalment més nostrats.
Les noves tecnologies (hivernacles, càmeres..) i la "globalització", que també (o sobretot) ha arribat al terreny de l'alimentació, fan que trobem als supermercats qualsevol producte de qualsevol indret a qualsevol època de l'any. Per aquest motiu, i també per la rutina (que fa la vida més avorrida però també més fàcil), m'havia acostumat a comprar, més o manco, sempre el mateix, independentment de l'estació de l'any en què ens trobàssim. Així que les faves, la colflori, la col, les bledes, els alls tendres, la pastanaga i altres verdures més pròpies del camp i de la cuina dels nostres padrins, entraven a la senalla de la compra molt de tan en tan... i algunes d'elles, mai. A més, plats amb aquests ingredients, ja en menjava a ca ma mare.. i molt imillors que els que pogués cuinar jo!!
I parlant de "mamàs", ha estat ella, la que després d'un número considerable de telefonades sol·licitant-li ajud i consells, m'ha dit com feim els cocarrois a ca nostra.


Ingredients:

Per al pastó (aprox.)
- 1/2 tassó d'oli
- 1 tassó d'aigua
- la farina (fluixa/de panades/la vermella) que se begui
- normalment duen saïm (llard) fos, però nosaltres no n'hi posam.

Per al farciment
- Colflori
- Col
- Ceba tendra
- Panses
- Sobrassada
- Pebràs vermell dolç
- Pebre bo
- sal
- oli


Preparació:
Feim un pastó amb la farina, l'oli i l'aigua. Després rentam la verdura, la tallam petitona, la trempam (amanim) amb la sal, el pebràs vermell i el pebre bo. Ho posam dins un colador perquè amolli tot el líquid i després hi posam l'oli.
Agafam un troç de la pasta (el que ens càpiga a la mà +/-, feim una bolla i l'aprimam amb l'aprimador formant un cercle d'una gruixa de 1/2 cm. aproximadament. Hi col·locam un parell de cullerades del farciment, un parell de panses i un troç de sobrassada. Unim un extrem amb l'altre del cercle, donant-li forma de mitja lluna. Tancam i feim els pessics. Posam els cocarrois damunt una llauna, lleugerament untada d'oli i enfornam.


He consultat "La cuina a Mallorca" (premi Gourmand World Cookbook Awars al millor llibre de cuina mediterrània) de Jaume Fàbrega, concretament, una edició de l'any 2006 d' El Gall Editor maquetada i il·lustrada per Miquel Bordoy i Antònia Calafat d'on he obtingut la següent informació.

Els cocarrois tenen forma de mitja lluna... són semblants per forma i farciment als panadons de Lleida, als pastissets de Gandia o Tortosa, a les casquetes de la Terra Alta, als flaons de Morella, als cocots valencians i a altres elaboracions que trobam a Occitània i Turquia.
A Mallorca , solen ser salats i no s'han de confondre amb els rubiols, que són dolços.
Es feien tradicionalment per Setmana Santa, però ara es troben tot l'any.
Hom ha escrit que són d'origen jueu, però el cert és que els retrobam a totes les comunitats històriques de la Mediterrània, siguin jueves, islàmiques o cristianes. Per al paladar no hi ha fronteres. Al·là, Jahvé o Jesucrist es poden posar perfectament d'acord.
El farciment d'espinacs, panses i pinyons, ja el trobam en els receptaris medievals. També es fan de ceba, de bledes, de colflori i, fins i tot, de camaroja.
(I ho hi afegeixo, de pèsols i de patata).
Es poden menjar calents o freds. De fet, són boníssims al cap d'un o dos dies.






dissabte, 10 d’abril del 2010

Coca de carabassa i canyella


Perquè serà que en el nostre costumari popular, sobretot a dites o expressions, la carabassa té, quasi bé sempre. connotacions negatives?
Quan un enamorat és rebutjat per la persona a qui pretén diuen que "li han donat carabasses", quan un estudiant no aconsegueix aprovar un examen, és que "ha tret una carabassa", si una persona és curta d'enteniment és un "carabassot"... És curiós perquè, a part de les les bondats que es deriven del seu consum, a la cuina dóna molt de joc. Com a plat salat (cremes, salses, croquetes, cuinat, etc) ofereix excel·lents resultats, però com a plat dolç... jo crec que encara és millor. Ho dic perquè avui he preparat una coca dolça de carabassa boníssima d'un troç que tenia dins el congelador d'una de les paneres dels dimarts.



Ja vaig publicar una recepta de croquetes d'un petit receptari editat per l'Ajuntament de Muro "La carabassa a la cuina", i d'aquí he tret també aquesta "Coca de carabassa i canyella" de na Catalina Perelló Perelló.

Ingredients:
- 200 gr. de carabassa
- 2 tassons de farina de força
- 2 tassons de sucre
- 1/2 tassó d'oli de soja (jo no en tenia i li he posat de girasol)
- 5 ous
- 1 paquet de llevat (canari)
- 1 cullerada de canyella en pols
Elaboració:Trossejar la carabassa a bocins petits tal com si tallàssim una ceba per sofregir i bullir-la sense llavors i la pell dins 1/2 litre d'aigua uns 10 minuts.
Colar i una vegada s'hagi escolat, mesclar la carabassa, la farina, el sucre, l'oli i la cullerada de canyella en pols.
Separar el blanc dels ous i pujar-los.
A continuació, mesclarem els vermells d'ous amb la massa que hem fet amb la resta d'ingredients, exceptuant el blanc d'ou pujat.
Quan tot estigui ben mesclat, hi afegirem el blanc dels ous i el paquet de llevat (canari) i enfornar-ho durant uns 45 minuts a 150ºC.



Trucs i secrets
Depenent de si us agrada més o menys el sabor de la canyella, utilitzau la mesura d'una cullerada de cafè com a mesura normal o una cullerada sopera, si voleu el sabor de la canyella més intens
(jo som d'aquestes, d'aquí el color més marronenc que li ha quedat a la coca).





dijous, 18 de març del 2010

Confitura de mandarina


Més que les confitures, m'agraden les fotografies de confitures. Supòs que sabeu a què em refereixo. Estic parlant d'aquelles fotografies on confitures i melmelades centellegen, travessades per la llum, com si fossin vidres de colorins i que a mi me fan pensar en les bolles amb les que juguen els al·lots o en aquelles dels arrambadors d'algunes escales que semblen fetes a posta per acariciar-les. Sovint són retratades dins pots o envasos de delicat cristall i, aleshores, és com si contingut i continent es fessin la competència, a veure qui lluu més.
Les confitures també m'evoquen les pel·lícules i novel·les d'època angleses, on hi apareixen, sempre servides en delicada porcellana, en els tes que la tradició situa rigorosament a les cinc però que els súbdits de la Gran Bretanya prenen a totes hores.
I ja que parlam d'Anglaterra, aquesta recepta de confitura de taronja me la va donar na Jan Wright, ex "jefa" i amiga, fa un bon grapat d'anys, i jo la vaig adaptar a la mandarina (of course!)


Confitura de mandarina de "la Cuina del Mandariner"

- 1 kg. de mandarines
- suc d'1 llimona
- 1 i 1/2 d'aigua
- 1 i 1/2 de sucre

Estovalles de punt mallorquí brodades per ma mare

Agafam les mandarines i les pelam. Amb unes tisores tallam la pell a bocins petits i les posam dins una olla juntament amb els troços de les mandarines.


Llevam la part blanca i els pinyols, ho col·locam dins una garsa i li feim un nuu per tal de introduir-la dins l'olla amb la resta de la fruita. Ho feim així perquè no ens interessa mesclar aquesta part de la fruita amb la bona, però la necessitam perquè aquí és on es troba la pectina, que és la substància que dona consistència a la confitura. Afegim l'aigua i ho posam al foc molt baix fins que faci "xup-xup" (quasi 2 hores). Amb aquest temps l'aigua ha hagut de minvar fins a la meitat.
Treim la borsa amb els pinyols i la part blanca i quan està freda la sucam dins l'olla (una vegada sucada, ja no ens serveix i ho tiram al fems)
Llevam l'olla del foc, hi posam el sucre i ho mesclam tor. La tornam al foc i aquest cop ha de bullir molt aviat durant uns 30 minuts. Removem per a que no s'aferri. Feim la prova posant una culleradeta de la confitura dins un platet i hi passam un dit pel damunt. Si fa arrugues vol dir que ja està i deixam refredar una estoneta. Després la posam dins els pots de vidre i els donam un bull al bany maria.







dilluns, 15 de març del 2010

Mallorca de sucre glass

Neu a Mallorca, dimecres 10 de març de 2010


Plaça de la Vila

Plaça de la Vila

Vista des de l'Església

Vista des de l'Església






dissabte, 27 de febrer del 2010

Galetes de mantega


En Sergi volia fer galetes i na Joana Morey me va donar aquesta recepta, que algú altre li havia donat a ella. Na Joana és la mare d'en Pere Joan i en Pere Joan és un amic d'en Sergi. Ambdós comparteixen jocs i aficions. Dinosaures, aparells de pesca, peces d'escacs, soldadets romans, carteginesos, ibers, gals i "aleatorios" (que ells pensen que són un altre poble guerrer) habiten el seu món de jocs i fantasia. Així que no és estrany que de les seves boquetes esportellades de 7 anys surtin, amb una naturalitat aclapadora, vocables tals com: infantes númida, lluitadors mauritans, liberatums, compsognato, apatosaure, dromiveiomimo, euplocéfal i altres mots d'aquesta casta que als grans ens resulten quasi bé d'un altre planeta.
Però en parlar de galetes tots ens entenem i aquestes foren perfectament "interpretades" tan pels petits com pels grans.

Ingredients:
- 150 grams de mantega o margarina
- 100 grams de sucre
- 2 vermells d'ou
- vainilla
- un poquet de sal
- 250 grams de farina fluixa (de panades)
- sucre o cacau per posar damunt

Les pintàrem amb el blanc de l'ou que ens havia sobrat

Mesclar-ho tot fins a aconseguir una pasta. Posar aquesta pasta a la gelera perquè torni forta. Després aplanar-la amb el "rodillo" i tallar-la amb les formes dels motlles desitjats. Posar les galetes sobre la llauna. Enfornar uns 20 minuts, o quan trobeu que ja estan. Convé que quedin de color claret, encara que les nostres tenen un color més torrat a causa del cacau i el blanc de l'ou que en Sergi se va estimar més posar-hi per damunt.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Milanesa a la napolitana


Rebostejant per diferents blocs vaig veure que l'HEMC nº41 d'aquest mes, a suggeriment de la seva amfitriona La Cocina de Carolina, va sobre receptes llatinoamericanes i, tenint una font d'informació de primera mà a ca nostra, vaig pensar que no havia de deixar passar l'oportunitat de participar-hi. Així que li vaig demanar al meu amatent espòs, quina considerava ell la recepta més típica d'Argentina i que no fos "el asado", es clar! Sense pensar-ho ni un segon, va respondre:
- Milanesa a la pizza! - al mateix temps que se li dibuixava al rostre un ampli somriure de golafreria.
La "milanesa a la pizza", coneguda també amb el nom de "milanesa a la napolitana", és bàsicament una escalopa a la milanesa (bistec de vedella arrebossat) amb salsa de tomàtiga i formatge fus al damunt.
Pareix ser que no deu el seu nom ni a Milà ni a la ciutat de Nàpols, com molts podríem pensar, sinó a una pizzeria de Buenos Aires: la pizzeria Napoli de José Napoli situada davant el Luna Park, on se va elaborar, fruit d'una casualitat, aquest plat per primera vegada a finals dels anys trenta del segle XX.
Sigui com sigui, és un plat del que els argentins se'n senten plenament orgullosos, tal i com ho demostra el fet que a l'any 2006 es proposàs declarar-lo "Patrimonio cultural porteño".



Així és tal com la fan a ca'ls meus sogres. Però n'hi ha d'altres que li afegeixen cuixot, bacon, ou, etc .

Ingredients:
- Bistecs de vedella molt prims
- Ou
- Pa rallat
- Salsa de tomàtiga
- Formatge mozarella
- Olives
- Orenga
- Oli de girasol
- Sal

Preparació:
Arrebossam els bistecs passant-los primer pel pa, desprès per l'ou batut i una altra vegada més pel pa, amb el punt de sal. Les fregim dins l'oli ben calent, però que no faci fum. Una vegada frits els posam dins una palangana per anar al forn, amb la salsa de tomàtiga. Al cap d'una estona, quasi al final, col·locam, damunt la salsa de tomàtiga, el formatge perquè es gratini. Per acabar hi posam un parell d'olives i l'orenga. És important que siguin seques i crocants per fora, però que mantenguin la humitat i frescor de la carn per dins.

Sense complicacions, d'ingredients assequibles, i que agrada a tots: a grans i a petits.


hemc #41 - platos latinoaméricanos

dijous, 11 de febrer del 2010

Púding de carn



Aquesta recepta va dedicada a totes les mamàs com cal que sempre tenen un tupper de brou per a fer sopeta dins el congelador.
La vaig trobar a Mujer de élite i és ideal per a aprofitar les sobres de la carn i la verdura amb les que hem preparat el brou.
En menjàrem de calent, just tret del forn, però el vaig trobar més bo fred, com si fos un paté, a sobre del pa de nous i acompanyat del chutney. Mmmm!!

Ingredients:
4 ous
750 ml. de llet
Restes del carn bullida picada (jo també hi vaig posar la verdura que hi havia emprat)
3 cullerades de farina
1 culleradeta de llevadura canari
60 gr. de mantega o margarina
Formatge rallat
Sal

Preparació:
Separar els vermells del blancs.
A un cassó al foc, afegim la mantega i la farina fins que agafa un color dauradet i posteriorment hi posam la llet per tal de fer la beixamel. Una vegada lligada, la retiram del foc i la mesclam amb el vermell dels ous i les restes del bullit. Rectificar de sal.
Pujar els blancs a punt de neu.
Untar amb un poc de mantega un motlle d'uns 20 cm. de diàmetre i uns 7 cm. d'alt.
Mesclar amb cura la llevadura amb la beixamel i incorporar els blancs d'ou.
Abocar la preparació al motlle amb un poc de formatge rallat a damunt i enfornar (mitj) uns 20 minuts (això diu la recepta, però jo li vaig tenir prop de tres quarts d'hora).
Servir (Però deixar que refredi abans, jo no ho vaig fer perquè era ja hora de dinar i frisava i se va espenyar)