dimecres, 8 de febrer del 2012

Paciències vs Cookies


Moltes vegades, en Sergi és el disparador que necessit per posar-me en marxa a l’hora de triar una recepta. Com així ha estat aquest pic.
El cas és que demanava i demanava que li fes cookies, les famoses galetes dels dibuixos animats i pel·lícules americanes on un nin, amb els mostatxos emblanquinats les suca dins un tassó de llet. 
Tots sabem que el fenomen de la “globalització” és fa avui en dia més palès gràcies als mitjans de comunicació de masses, encara que no és exclusiu del temps actual. Si ens remuntam al llarg de la història comprovarem que quasi bé tot és importat, i a pesar de no estar gens en contra de que ampliem les fronteres del nostre coneixement, si que em fa pena que adoptem costums que ens arriben de molt lluny oblidant, o menyspreant, els nostres. Crec que una de les meves obligacions com a mare és inculcar al meu fill, fins allà on arribin les meves possibilitats, el valor d'un patrimoni (paraules, oficis, festes, receptes...)  que és a punt de desaparèixer; o, que si més no, sàpiga de la seva existència. No fer-ho, seria desproveir-lo d'un tresor al qual té tot el dret, d'un bagatge que pens que el pot fer una persona millor. Malauradament, el tarannà "anti lo nostro" dels actuals cabdills de la pàtria contribueix a que aquesta pèrdua sigui cada cop més irremeiable i per tot això últimament no puc deixar de pensar amb Joan Mascaró i Fornés i les seves precioses paraules “l’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s’enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l’Infinit”.  
Així estava, immersa en aquestes pensaments, quan amagada a un raconet de la meva memòria hi vaig trobar una paraula: "paciència". Irònicament, res tenia a veure en aquest cas, amb la virtut de saber esperar. 
Les paciències eren unes galetes, de quan es "brufava" un sant o una festa amb vi dolç, que normalment venien de la mà d'una senyora de cabells blancs i pell de cristall, que amb veu amorosa et deia: Què vols una paciència, nineta? Ja de petita aquesta paraula associada a una cosa de menjar em cridava molt l'atenció i ara, de sobte, me n’adonava que feia anys que no la sentia, probablement el vocable va anar extingint-se al mateix temps que les velletes que l'utilitzaven. No obstant, el seu ús devia estar tan estès que record haver sentit dir fins i tot, “paciència maria” emprat com a sinònim de galeta (galeta Maria).

El Diccionari Català - Valencià - Balear (Diccionari Alcover – Moll) ens diu que és una
3. Galeta dolça, molt petita i dura, que a València i Menorca tenia forma semiesfèrica i a l'Empordà, a Valls i a Mallorca tenia formes diverses, i servia per a alegrar els infants; a València es menja encara el dia de Sant Blai (3 de Febrer), advocat de mal de gola; cast. pasta de paciencia. Ay, Bieló, que avuy no duch paciències! Demà et donaré una ametlla ensucrada, A. Careta i Vidal (Ilustr. Cat. 1904, p. 212). 

Cercant per la xarxa he trobat diferents texts que hi fan referència, com aquest de Sant Sebastià (20 de gener)
Aquesta diada rememora la pesta bubònica de 1652 i de com la gent del carrer de Sant Sebastià no abandonà al poble durant tot el contagi. Se celebra un gran fogueró, rosari cantat, glosses, sermó “Del contagi o de la pesta” ximbombades i vi dolç amb paciències, que és un dolç mallorquí. (INCA)

Si ens allunyam un poc de la nostra illa, el Vocabulario caspolino (voces aragonesas de la ciudad de Caspe) descriu:
PACIENCIAS.- Dulces de horno parecidos a los carquiñoles, pero muy duros, costosos y lentos de comer. (Si le pones al agüelo, que cuasi no entiene dientes, unas PACIENCIAS pa desayunar, lo tendrás rosigando to'l día)

 I ja en terres castellanes trobam les famoses "Paciencias de Almazán".

A pesar que he trobat referències d'aquest dolç fins i tot a una recepta de per Perú, jo volia partir del que em toca de prop i aconseguir la recepta de com les fèiem a terra nostra, així que “paciència” és el que hagut de menester per trobar-la. Després d'una visita a la biblioteca que quasi bé ja donava per infructuosa, amagat entre altres llibres de cuina al prestatge, he vist de rampellada el llibre "Les mil postres dels Països Catalans" (Consol Costa-Pau). Gairebé he pegat un bot d'alegria quan he vist que a l’índex hi constava la paraula "Paciències". La recepta diu així:

Galeta molt petita i dura, pensada per als menuts, i que a València i a Menorca tenia forma semiesfèrica, i a l’Empordà, Valls i Mallorca prenia formes diverses. A València encara se’n fan pel dia de Sant Blai, advocat del mal de gola.

- 4 clares d’ou
- 300 gr. de sucre fi
- ½ llimona (la pela ratllada)
- 200 gr. de farina

Bateu les clares a punt de neu. Afegiu-hi el sucre i la pela de llimona ratllada bo i remenant-ho. Després afegiu-hi la farina passada pel sedàs. Treballeu bé la pasta i poseu-la dins una mànega de pastisser de boca mitjana.
Unteu amb oli una llauna de forn i deixeu-hi caure petites dosis de pasta. Amb paciència aconseguireu fer les paciències.
Deixeu-les reposar un parell d’hores. Quan se’ls hagi fet una crosta, poseu-les al forn i deixeu que s’hi coguin a mitja temperatura. Quan siguin rosses, les podeu donar per cuites.

I amb paciència, les hem rosegat. En Sergi, com un Sant Job, ha arreplegat la necessària per fer-se-les quasi bé totes seves. Les ha trobades tan bones que de les cookies ja ni se’n recorda!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada