divendres, 29 de març del 2013

Crespells? Sí, d'Alcúdia!

 
Sempre vaig sentir dir al meu padrí Miquel que per Pasqua el pa no era bo. Un aliment principal de la dieta diària, com és aquest, esdevenia, al seus ulls, totalment prescindible quan les fornades de panades, rubiols i crespells feien la seva deliciosa aparició. I és que tractant-se d'un bon gormand, esperava amb ànsia aquesta època de l’any per poder gaudir de les tradicionals pastes. Record un any que va haver d’estar ingressat a l’hospital, la seva màxima preocupació era saber quan i com prepararíem les panades, passant per alt totalment que corria desembre i ens trobàvem a les festes de Nadal.

No sé si perquè a cals meus padrins paterns, que provenien d'Alcúdia encara que residien a Santa Margalida, es vivien les festes molt intensament, a la meva família, el llegat culinari alcudienc ha prevalgut sobre el matern, el margalidà. Per això les galetes conegudes com a crespells a la majoria de bandes, són anomenades, a ca nostra, “estrelles". Per a nosaltres, crespells són els que ara us present i  la seva definició correspon a la que apareix a la plana web de l’Ajuntament d’Alcúdia. 

Crespell: Coqueta de farina pastada amb saïm, oli i ou amb una forma particular, diferent de la resta de crespells d'altres indrets. Està formada per dues parts: una part central de forma quadrada col·locada damunt una altra més prima, a la qual se li dobleguen les quatre puntes i s'enganxen damunt la part del centre. Es cobreix d'una mescla feta d'ou batut amb canyella i llimona rallada. Finalment s’ensucra.
 


Avui en dia ja no cal esperar tot un any per saborir les llepolies pròpies de la Setmana Santa, es troben als forns i pastisseries tant si és Pasqua com Corema ... com Nadal.  Però, no sé si hi estareu d’acord: mai resulten tan mengívoles com ara que les festes són aquí.

Ingredients:
 
Per a la pasta
- 300 g de saïm
- 300 g. de sucre
- 4 vermells d'ou
- El suc de 2 taronges
- La farina fluixa (de panades) que es begui.

 Per al farcit
- Llimona rallada
- Sucre
- Canyella
- Blanc d'ou pujat

 Cobertura
- Sucre pols



Agafam un trocet de pasta i li donam forma quadrada. Hi posam al centre una cullerada de blanc d’ou pujat i una cullerada de la mescla de sucre, canyella i llimona rallada que cobrirem amb una altre quadrat de pasta (més petit que l’anterior i al que li haurem practicat uns talls amb la rodeta). Agafam una punta del quadrat exterior i la duim cap al centre, sobre el quadrat interior, i així amb les altres tres puntes. Enfornam. Un pic fora del forn ensucram amb sucre pols.




divendres, 1 de març del 2013

حساء de safannàries



Aquesta sopa d'intens color morat ha estat producte de la conjunció de tres fets:

1 - Recentment n'havia tastat una de semblant al Bri. La vaig trobar exquisida. Si no coneixeu aquest restaurant us el recoman pel seu concepte novedós de cuina saludable, mediterrània i de temporada.

2- Durant l'època hivernenca, els pagesos d'Això és Vida solen incloure un manat de safannàries a la panera ecològica, dedicats, com estan en cos i ànima, a la tasca de recuperar antigues varietats locals i de gran qualitat, que pel motiu que sigui, han caigut en desús. He de dir, emperò, que a ca nostra n'hem menjat sempre. Record que quan jo era nina, ma mare ja les preparava frites amb grells, carxofes i panses. Aquesta hortalitza és més coneguda a Mallorca amb la forma provinent del llatí "pastenaga" (no confondre amb pastenagó), però he optat per referir-me a ella amb el vocable d'arrel àrab "safannària, safarnària o safanòria", com al País Valencià, no tan sols per la seva sonoritat sinó perquè la trob més adient per designar un plat de traça, no mallorquina, sinó "al-mayurquina".

3- En Said ens va mostrar a un grup d'amics com preparar un me a la manera marroquina. Com és natural, un ingredient imprescindible va ser el ras-al-hanout, mescla de espècies i herbes aromàtiques molt emprada a la cuina d'aquest país. La riquesa dels condiments i la forma de rostir-se suaument, durant prop de 6 hores voltant sobre el caliu, feren que agradàs tant que no en quedà de l'animaló, ni mica.

Així que les safannàries d'Això és Vida, el ras-al-hanout que sobrà del me i la idea del Bri es confabularen per a la creació d'aquesta crema, mora i morada, que si bé no va ser tan bona com la del restaurant, jo crec que ben bé hauria pogut fet les delícies del califa de Córdova.

 
M'ha servit de guia la sopa mora de zanahoria d'en Mikel López Iturriaga

Ingredients

- 1/2 quilo de safannàries
- 1 ceba gran
- 1 tija d'api
- 1/2 litre de brou de pollastre o de verdures
- 2 cullerades de suc de taronja
- 1 cullerada de suc de llimona

- 1 cullerada de mel
- 1 iogurt grec

- 1 cullerada de ras-al-hanout
- 1 mica de canyella
- Oli d'oliva
- Sal i pebre

- Formatge blau (millor de cabra)
- Confitura de mandarina

Preparació

Picar la ceba i posar-la a ofegar 5 minuts en una cassola gran amb una mica d'oli a foc suau. Afegir les safannàries pelades i tallades a rodanxes i l'api picat, salar lleugerament i ofegar 10 minuts més. Afegir la patata pelada i tallada en trossos grans i el brou.

Portar a ebullició, baixar el foc i coure durant uns 30 minuts, fins que la safannària sigui tendra. Retirar del foc i triturar. Fins aquí es pot fer amb antelació.

Batre una mica el iogurt en un bol. Amb la crema calenta, afegir la mel, els sucs de llimona i taronja i les espècies. Remoure i corregir de sal i pebre negre.

Servir el puré en bols individuals amb una cullerada de formatge i una de confitura al fons.





dilluns, 31 de desembre del 2012

Pastís d'aniversari de fruits vermells del bosc de Fangorn


No és cert. Aquest fruits vermells no són del bosc de Fangorn. En Sergi diu que és impossible que hi creixi cap fruit, baia, o cosa per dur-se'n a la boca. És un bosc encantat i l'únic que hi podem trobar viu són ents, uns arbres parlants que només pronuncien allò que val la pena ser dit i que tan sols prenen decisions per consens. Quins grans savis! Ells són els que brindaran ajut als hobbits transportant-los sobre les seves branques a la guerra a la Terra Mitjana.
D'aquest i d'altres tipus de fruits sí que en podríem trobar, sempre segons en Sergi, als boscs de la Comarca, on hi viuen els hobbits o, en tot cas, a Rivendell, refugi d'Elfs i Homes de bon cor.
La coincidència de l'estrena de la pel·lícula de  Peter Jackson "El Hobbit: un viaje inesperado" el passat 14 de desembre amb aquest post és pura casualitat. En Sergi va fer 10 anys el passat 10 de desembre i és un vell i apassionat seguidor de la saga de Tolkien "El Senyor dels Anells", la xocolata i els fruits vermells, a parts quasi bé iguals. Així que enguany li he preparat el seu pastís amb aquests ingredients; els dos últims alimenten el cos i, tots tres, la fantasia i la imaginació.
 
(*) És recomanable que aquest pastís el prepareu amb 2 dies per així respetar els temps de solidificació de la cobertura i de la gelatina.
Per a la base vaig triar un altre cop la "tarta Sacher" del bloc La cocina de Auro, la mateixa que al pastís de ratolins de na Marina.
 
Ingredients per al pa de pessic:
- 50 g. de cacau pur
- 150 g. de farina
- 1 culleradeta de sucre vainillat
- 2 culleradetes de llevat Royal o Canari
- Un pessic de sal
- 180 g. de sucre
- 120 g. de mantega fosa
- 1 cubilet de llet (aprox. 100 ml)
- 4 ous

Ingredientes per al farcit:
- Melmelada de taronja i de nabius

Ingredients per a l'almívar:
- 100 g. de sucre

- 1 tassó de vi d'aigua
- Rom
(jo no n'hi vaig posar ja que era per a nins)

Ingredients per a la capa de cobertura de xocolata:
- 200 grams de xocolata fondant
- 200 ml. de nata líquida
- 75 grams de mantega

Ingredients per a la decoració amb fruits vermells
- Maduixes
- Gerds
- Nabius deshidratats del Mercadona
- Un sobre de gelatina de gerds Royal
(*) Jo tenia les maduixes i els gerds congelats de l'estiu, però crec que a segons quins supermercats en venen també de congelats fora temporada.

PREPARACIÓ DEL PA DE PESSIC: Preencalentir el forn a 180 º.  Amb la MyCook. Posar la papallona a les ganivetes i muntar els blancs d'ou a vl. 3 ½ amb 100 gr. de sucre, durant 8 minuts, retirar del vas i abocar-les en un bol gran i reservar. Posar al vas ben sec, la farina, el cacau, el llevat, el sucre restant, el sucre vainillat i la sal, polvoritzar durant uns segons a velocitat màxima, afegir els vermells, la llet, la mantega fosa i batre vl. 6 uns segons. Abocar aquesta preparació sobre les clares muntades i acabar de mesclar-ho tot amb les varetes suaument. Untar i enfarinar un motlle desmuntable de doble alt i de 24 cm. de diàmetre (Millor forrar la base amb paper parafinat i després untar) Abocar la mescla al motlle i introduir-lo al forn durant 45 minuts aproximadament, punxar al centre per comprovar que està cuit, el "palillo" ha de sortir net. Desemmotlleu sobre una reixeta i deixar refredar. Un cop fred, tallar en tres parts horitzontalment, i banyar-lo amb l'almívar que s'explica a continuació amb l'ajuda d'una cullera.

PREPARACIÓ DEL ALMÍVAR: Posar al vas l'aigua i el sucre, programar 10 minuts, 100 º, vl. 1, després de completar, afegir el licor i mesclar.

Omplir la primera capa amb melmelada de taronja i la segona amb la de nabius.
Tornam col·locar el pastís dins el motlle desmuntable i el cobrim amb la cobertura de xocolata que es descriu més endavant. Deixar refredar a la nevera durant unes hores per tal que es formi una capa.

PREPARACIÓ DE LA COBERTURA: Posar la nata al vas i programar 5 minuts 100 º vl. 1, quan comenci a bullir, sense aturar la màquina però sense temperatura, tirar la xocolata a trossets pel broc perquè es vagi fonent, un cop fos, afegir la mantega i amb cura anar augmentant la velocitat perquè quedi tot ben mesclat, aquesta preparació s'ha de posar sobre el pa de pessic quan encara estigui calent, ja que és la forma que quedi tota la superfície llisa.
Treim el motlle amb el pastís de la gelera i hi col·locam els fruits vermells a damunt. Abocam la gelatina de gerds (seguir indicacions de preparació del fabricant) i tornam a la gelera per a que la gelatina qualli. Al dia següent, un pic la gelatina s'ha fet, desmuntam el motlle amb molta cura per a que el pastís no es rompi.


Clickau aquí si voleu gaudir d'algunes de les meravelloses il·lustracions que va realitzar Antònia Calafat, de l'estudi de disseny gràfic ON ACCENT, del llibre El Hobbit de JRR Tolkien per al seu projecte de final de carrera, ara fa devers 15 anys.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Suc de magranes (nins & adults)


Pelear ahora que parece tan difícil

Porque así, al menos, lo has intentado, porque has arriesgado, porque no te has escondido, porque te has puesto al lado de otras y otros, porque tenías miedo y sin embargo has venido, porque te has crecido en el castigo, porque no soportas verte humillado delante de la gente a la que quieres, porque te gusta la sonrisa de los que pelean contigo, porque sabes que muchos y muchas también están aprendiendo de lo que haces, porque estás lanzando un mensaje hacia el futuro, porque de lo contrario, ni la comida ni la bebida podría pasar por tu garganta sin arañarte, porque le estás dando las gracias a los que vinieron detrás, porque hay gente que te esperaba y se emocionan al verte aquí, porque hay gente a la que desafías atreviéndote a no estar en su guarida, porque sabes que no puedes esperar gran cosa si no pones tu grano de arena, porque durante demasiado tiempo hemos dejado las cosas importantes en manos de gente que no es importante. Porque, en definitiva, lo contrario de estar vivo no es solamente no estar muerto. Por eso, y pese a todo, peleamos.
JCM


Trobo aquestes paraules de Juan Carlos, a qui la meva família i jo tenguérem la sort de conèixer i el plaer de tenir a ca nostra compartint "asadito" i conversa, molt oportunes per acompanyar aquest licor de magranes, pel que vaig haver de lluitar per pelar-les i arriscar-me pel resultat.


LICOR DE MAGRANES
 
Ingredients
- 500 ml de suc de magranes
- 500 ml de Gin Xoriguer
- Espècies (canyella, clau d'olor, cardamom,nou moscada,...)
- Pell de llimona o taronja
- 150 g. de sucre

Pelar i desgranar les magranes (sí, és una feinada, s'ha de batallar, però el resultat s'ho val) Podeu emprar aquest procediment o aquest.
Amb la MyCook triturar lleugerament els grans de magrana i colar amb un colador. Una vegada obtenim el suc, posar-lo dins una greixonera al foc, juntament amb les espècies, el sucre i la pell del cítric. Bullir a foc baix durant un parell de minuts. Deixar refredar i afegir el gin. Embotellar i deixar reposar durant un mes.

SUC DE MAGRANES
 
Ingredients
- 500 ml de suc de magranes
- 200 ml de suc de mandarines
- Sucre a gust

dimarts, 6 de novembre del 2012

Rosari de quittenbrot


"Decíamos ayer..."
Aquestes paraules amb les que Unamuno va tornar a les seves classes, interrompudes per mor d'en Primo de Rivera, i que ell ja manllevà a Fray Luis de León quan va reprendre les seves a les mateixes aules de la Universitat de Salamanca, una vegada la Inquisició el deixà en llibertat, em van de primera per continuar amb les receptes de l'abandonada Cuina del mandariner.
En el meu cas, el culpable d'aquest lapsus no ha estat cap dictador ni cap tribunal inquisidor, sinó un període de sequera creativa, vulgarment conegut com peresa.

Diuen que la peresa vol sopes, però ha hagut de ser
aquest "pa de codony" el que m'ha espolsat l'enorme vesa que s'havia apoderat de mi. La meva amiga Petra em va donar a tastar aquesta llepolia amb la que s'obsequiava a l'al·lotea els dies especials, allà al seu país, Alemanya. La seva textura i dolçor em feren pensar en els rosaris de la meva infantesa, no els d'ara, que estan fets de nubes, gominoles i qualque xocolatina. Els rosaris que jo record penjaven dels aparadors de forns i confiteries i omplien de colorins les seves vitrines. Eren enfilalls de fruita confitada, galletons i qualque bombon embolicats amb paper de cel·lofana verda, groga, vermella i blava; com a colofó, una enorme patena de carabassat amb un "cromo" aferrat. Aquests "cromos" com dèiem a Sóller, o "figuritas" a Palma, eren unes imatges de paper troquelades que les nines compràvem i col·leccionàvem per jugar. No només canviava el seu nom segons el lloc on hi jugàvem, sinó també la forma de jugar-hi, però l'objectiu era sempre el mateix: guanyar els cromos apostats a les altres contrincants. Si fos possible recuperar un dels nombrosos "tresors" que s'han anat perdent en el viatge de la meva vida, seria sense cap dubte la meva capsa estibada de cromos. Això, o les "mariquitas" i tebeos dels anys 50 que vaig heretar de la meva tita.
Ara que per Tots Sants les carabasses de Halloween han substituït a les del carabassat dels nostres rosaris, he volgut fer un altre pas de rosca i enfilar un rosari de quittenbrot. Supòs que d'això en dirien fusió mallorca-alemanya. No volies brou?  ;)


Ingredients:
- Codonys
- Aigua
- Sucre
 
Quittenbrot
Rentam els codonys.
Els tallam a trossos, separant els cors, capolls i pinyols, que reservarem.
Posam els trossos de codony dins una olla, els cobrim amb aigua i bullim fins que estan fluixos.
Colam i reservam el líquid resultant.
Pesam la carn de codony i afegim la meitat de sucre d'aquest pes. (Proporció 1 kg de codony - 1/2 kg de sucre. En podeu posar més si ho voleu més dolç,)
Ho trituram i tornam al foc aquesta mescla. Bullim de nou , remenant constantment amb una cullera de fusta perquè no se'ns aferri, durant 20-30 minuts)
Bolcam la mescla damunt un paper de forn. L'estenem amb una espàtula per tal que tengui una gruixa d'aproximadament 1 cm.
Ho enfornam a foc molt baix (50º -100º) durant un parell d'hores amb la porta del forn uns quants milímetres oberta perquè no hi hagi condensació.
Quan hagi agafat la suficient consistència i veim que ha minvat a la meitat de gruixa, tallam el codonyat a trocets quadrats o rectangulars. Adornam amb sucre o sucre mòlt.
Se conserva durant bastant de temps dins un pot hermètic.
* Serveix també com a acompanyament de carns, formatge o ensalades.
Gelea
Els capolls i cors els he bullit a part amb un poc d'aigua. El líquid resultant de la cocció i el que ens ha quedat de bullir els trossos de codonys, l'he emprat per fer gelea de codony. Només cal afegir sucre i tornar a bullir fins que espessa i gelifica. Empotam i bullim els pots per esterilitzar.
 
Quittenbrot, gelea de codony i codonyat (podeu veure la recepta aquí)

dijous, 23 de febrer del 2012

Coca tovada. Versió "dels darrers dies"


Deia na George Sand a “Un hivern a Mallorca”

Aquest oli és tan intolerable que es pot dir que a l'illa de Mallorca, cases, habitants, cotxes i fins l'aire dels camps està impregnat d'aquesta olor. Com es troba en la composició de tots els cuinats, a cada casa cremen diàriament i per dues o tres vegades i, així, les parets queden embegudes d'ell. Pel camp, si us perdeu, no teniu més que ensumar i, si us arriba una olor d'oli ranci en ales de la brisa, podeu estar segurs que rere del penyal o rere d'una tanca de cactus trobareu una casa. Si al lloc més apartat i solitari aquesta olor us persegueix, alceu el cap i veureu a cent passes a un mallorquí, que cavalcant sobre un mul, descendeix d'un turó i es dirigeix ​​cap on us trobeu. Això no és una broma ni una hipèrbole, és la pura i estricta veritat.

La meva tia Nicole, tan francesa i de tan bona nissaga, o més, que na George Sand contava, encara que d’una manera més mesurada, que a ella li succeí una cosa semblant quan arribá a Mallorca, després de casar-se enamoradíssima del meu tio Rafel, allà pels anys 50 del passat segle. No hi estava acostumada, i l’olor d’oli que desprenien les llars mallorquines li resultava molt singular. 

Però avui no volia parlar de la bella història d’amor de la meva tia Nicole i el meu tio Rafel, que sí bé fou tan apassionant com perquè se’n fes una pel·lícula (“L’amour et son souvenir” de Miquel Àngel Raió) no és el tema que ens ocupa.

I tampoc volia parlar d’oli, jo volia parlar del saïm i del carnaval. I tant d’una cosa com de l’altra la nostra estimada George Sand se’n va esplaiar tot el que va voler. Obviaré els nombrosos comentaris sobre porcs que inunden les pàgines del que esdevingué el primer fulletó turístic de la història sobre l’illa de Mallorca, però sí que faré referència a les paraules que ens dedica sobre el Carnaval.

Una nit vàrem tenir una alarma i una aparició que no oblidaré mai. Primer va ser un soroll inexplicable i que no es podria comparar més que amb milers de sacs de nous rodant sense parar pel terra (...) i al poc temps una feble claredat blanquejava la vasta profunditat de les voltes. A poc a poc s'anaven il·luminant amb el foc de múltiples torxes i vàrem veure aparèixer, en el vapor vermell que escampaven, un batalló d'éssers abominables a Déu i als homes. Era ni més ni menys que Llucifer en persona, acompanyat de tota la seva cort, un mestre diable, completament negre, amb el rostre color de sang, i al seu voltant un eixam de dimonions amb caps d'ocell, cues de cavall, oripells de tots els colors i diablesses o pastores, en hàbits blancs i rosa, que donaven la sensació de ser raptades per aquests vils gnoms. (...) Eren gent del poble, rics pagesos i petits burgesos que festejaven el dimarts de Carnestoltes (...) L'estrany soroll que acompanyava la seva marxa era el de les castanyetes, que tocaven a la vegada molts nois, coberts de brutes i fastigoses màscares.


D’aquesta coca que us present i de Carnaval en saben un bon troç la meva amiga Joana F. i el seu home en Pep, per una banda perquè ella em va donar la recepta i per una altra perquè són l’ànima d’una comparsa de pares, mares i fills del poble que enguany ha fet 10 anys. Per molts d’anys!!!

Ha estat la primera vegada que he emprat el saïm en una recepta. Supòs que l’aroma que s'escampava per la cuina m’ha resultat, sinó desconegut (la meva padrina Catalina feia les millors patates frites del món amb oli i saïm), tan insòlit, com ho degué ser el de l’oli per a les dues francesetes. 

La recepta:

Tot i que la meva amiga ve d’una saga de forners i segueix les passes que li han indicat diferents membres de la seva família, ella l’ha adaptat a la thermomix i jo l’he feta amb la My Cook, però evidentment, es pot fer sense els aparells.

Ingredients:
- 150 g. de saïm
- 300 g. patata bullida (bullir la patata amb la pell i després pesar-la)
- 240 g. de sucre
- 3 ous
- 50 g. de llet
- 30 g. de llevat de pa
- 520 g. de farina de força
- Mitja tassa (de cafè) d´oli d´oliva
- Sobrassada
- Carabassat

Elaboració:
1- Posar el saïm (només 100 g.) amb la patata calenta, mesclar 20 seg v3
2- Afegir el sucre i els ous, mesclar 20 seg v4
3- Incorporar el pastó de llevat, mesclar 30 seg v 3,5
4- Agregar la farina, mesclar 30 seg vel 7 i pastar 3 min, “vaso cerrado” vel “espiga” quan faltin 50 seg per als 3 min. abocar l’oli (sense aturar la thermo)
5- Deixar tovar dins el tassó fins que surti per la boca (ha duplicat el volum).

Seguint les indicacions dels seus familiars, na Joana, abans de bullir les patates fa un pastó amb la llet, el llevat de forner i la farina que es beu. Ho deixa reposar el temps que bullen les patates, i a continuació va fent els mateixos passos dins la thermo. Després del primer tou (dins el tassó de la thermo) treu la pasta i la col·loca dins una ribelleta i, segons el seu sogre, l'hi ha de rompre el tou i tornar a pastar (n'hi ha que diuen que no es necessari tornar a pastar i la posen directament damunt la palangana del forn prèviament untada amb el saïm que ens ha sobrat). Quan la té estesa damunt la palangana, la posa devora una font de calor (una estufa, xemeneia, radiador, al forn prèviament encalentit a uns 50º, o sinó com feien abans, davall la camilla, amb el braser!) perquè torni a tovar (el temps depèn de la via que faci, però devers 1 hora normalment és suficient. Mai se sap perquè aquesta coca és un poc "temperamental".) fins que ha tornat a duplicar el seu volum i un poc més.

Finalment, la decora (en aquest cas amb la sobrassada i el carabassat), li posa sucre per damunt i a dins el forn. Aquesta coca sol fer via en ser cuita, 20-30 minuts a 160-180º sol ser suficient, però també dependrà de com ens agradi, més crueta o més feta.

Nota: En lloc de sobrassada i carabassat, quan s’acosti l’estiu hi podem posar albercocs, melicotons...

dimecres, 8 de febrer del 2012

Paciències vs Cookies


Moltes vegades, en Sergi és el disparador que necessit per posar-me en marxa a l’hora de triar una recepta. Com així ha estat aquest pic.
El cas és que demanava i demanava que li fes cookies, les famoses galetes dels dibuixos animats i pel·lícules americanes on un nin, amb els mostatxos emblanquinats les suca dins un tassó de llet. 
Tots sabem que el fenomen de la “globalització” és fa avui en dia més palès gràcies als mitjans de comunicació de masses, encara que no és exclusiu del temps actual. Si ens remuntam al llarg de la història comprovarem que quasi bé tot és importat, i a pesar de no estar gens en contra de que ampliem les fronteres del nostre coneixement, si que em fa pena que adoptem costums que ens arriben de molt lluny oblidant, o menyspreant, els nostres. Crec que una de les meves obligacions com a mare és inculcar al meu fill, fins allà on arribin les meves possibilitats, el valor d'un patrimoni (paraules, oficis, festes, receptes...)  que és a punt de desaparèixer; o, que si més no, sàpiga de la seva existència. No fer-ho, seria desproveir-lo d'un tresor al qual té tot el dret, d'un bagatge que pens que el pot fer una persona millor. Malauradament, el tarannà "anti lo nostro" dels actuals cabdills de la pàtria contribueix a que aquesta pèrdua sigui cada cop més irremeiable i per tot això últimament no puc deixar de pensar amb Joan Mascaró i Fornés i les seves precioses paraules “l’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s’enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l’Infinit”.  
Així estava, immersa en aquestes pensaments, quan amagada a un raconet de la meva memòria hi vaig trobar una paraula: "paciència". Irònicament, res tenia a veure en aquest cas, amb la virtut de saber esperar. 
Les paciències eren unes galetes, de quan es "brufava" un sant o una festa amb vi dolç, que normalment venien de la mà d'una senyora de cabells blancs i pell de cristall, que amb veu amorosa et deia: Què vols una paciència, nineta? Ja de petita aquesta paraula associada a una cosa de menjar em cridava molt l'atenció i ara, de sobte, me n’adonava que feia anys que no la sentia, probablement el vocable va anar extingint-se al mateix temps que les velletes que l'utilitzaven. No obstant, el seu ús devia estar tan estès que record haver sentit dir fins i tot, “paciència maria” emprat com a sinònim de galeta (galeta Maria).

El Diccionari Català - Valencià - Balear (Diccionari Alcover – Moll) ens diu que és una
3. Galeta dolça, molt petita i dura, que a València i Menorca tenia forma semiesfèrica i a l'Empordà, a Valls i a Mallorca tenia formes diverses, i servia per a alegrar els infants; a València es menja encara el dia de Sant Blai (3 de Febrer), advocat de mal de gola; cast. pasta de paciencia. Ay, Bieló, que avuy no duch paciències! Demà et donaré una ametlla ensucrada, A. Careta i Vidal (Ilustr. Cat. 1904, p. 212). 

Cercant per la xarxa he trobat diferents texts que hi fan referència, com aquest de Sant Sebastià (20 de gener)
Aquesta diada rememora la pesta bubònica de 1652 i de com la gent del carrer de Sant Sebastià no abandonà al poble durant tot el contagi. Se celebra un gran fogueró, rosari cantat, glosses, sermó “Del contagi o de la pesta” ximbombades i vi dolç amb paciències, que és un dolç mallorquí. (INCA)

Si ens allunyam un poc de la nostra illa, el Vocabulario caspolino (voces aragonesas de la ciudad de Caspe) descriu:
PACIENCIAS.- Dulces de horno parecidos a los carquiñoles, pero muy duros, costosos y lentos de comer. (Si le pones al agüelo, que cuasi no entiene dientes, unas PACIENCIAS pa desayunar, lo tendrás rosigando to'l día)

 I ja en terres castellanes trobam les famoses "Paciencias de Almazán".

A pesar que he trobat referències d'aquest dolç fins i tot a una recepta de per Perú, jo volia partir del que em toca de prop i aconseguir la recepta de com les fèiem a terra nostra, així que “paciència” és el que hagut de menester per trobar-la. Després d'una visita a la biblioteca que quasi bé ja donava per infructuosa, amagat entre altres llibres de cuina al prestatge, he vist de rampellada el llibre "Les mil postres dels Països Catalans" (Consol Costa-Pau). Gairebé he pegat un bot d'alegria quan he vist que a l’índex hi constava la paraula "Paciències". La recepta diu així:

Galeta molt petita i dura, pensada per als menuts, i que a València i a Menorca tenia forma semiesfèrica, i a l’Empordà, Valls i Mallorca prenia formes diverses. A València encara se’n fan pel dia de Sant Blai, advocat del mal de gola.

- 4 clares d’ou
- 300 gr. de sucre fi
- ½ llimona (la pela ratllada)
- 200 gr. de farina

Bateu les clares a punt de neu. Afegiu-hi el sucre i la pela de llimona ratllada bo i remenant-ho. Després afegiu-hi la farina passada pel sedàs. Treballeu bé la pasta i poseu-la dins una mànega de pastisser de boca mitjana.
Unteu amb oli una llauna de forn i deixeu-hi caure petites dosis de pasta. Amb paciència aconseguireu fer les paciències.
Deixeu-les reposar un parell d’hores. Quan se’ls hagi fet una crosta, poseu-les al forn i deixeu que s’hi coguin a mitja temperatura. Quan siguin rosses, les podeu donar per cuites.

I amb paciència, les hem rosegat. En Sergi, com un Sant Job, ha arreplegat la necessària per fer-se-les quasi bé totes seves. Les ha trobades tan bones que de les cookies ja ni se’n recorda!