dissabte, 27 de febrer de 2010

Galetes de mantega


En Sergi volia fer galetes i na Joana Morey me va donar aquesta recepta, que algú altre li havia donat a ella. Na Joana és la mare d'en Pere Joan i en Pere Joan és un amic d'en Sergi. Ambdós comparteixen jocs i aficions. Dinosaures, aparells de pesca, peces d'escacs, soldadets romans, carteginesos, ibers, gals i "aleatorios" (que ells pensen que són un altre poble guerrer) habiten el seu món de jocs i fantasia. Així que no és estrany que de les seves boquetes esportellades de 7 anys surtin, amb una naturalitat aclapadora, vocables tals com: infantes númida, lluitadors mauritans, liberatums, compsognato, apatosaure, dromiveiomimo, euplocéfal i altres mots d'aquesta casta que als grans ens resulten quasi bé d'un altre planeta.
Però en parlar de galetes tots ens entenem i aquestes foren perfectament "interpretades" tan pels petits com pels grans.

Ingredients:
- 150 grams de mantega o margarina
- 100 grams de sucre
- 2 vermells d'ou
- vainilla
- un poquet de sal
- 250 grams de farina fluixa (de panades)
- sucre o cacau per posar damunt

Les pintàrem amb el blanc de l'ou que ens havia sobrat

Mesclar-ho tot fins a aconseguir una pasta. Posar aquesta pasta a la gelera perquè torni forta. Després aplanar-la amb el "rodillo" i tallar-la amb les formes dels motlles desitjats. Posar les galetes sobre la llauna. Enfornar uns 20 minuts, o quan trobeu que ja estan. Convé que quedin de color claret, encara que les nostres tenen un color més torrat a causa del cacau i el blanc de l'ou que en Sergi se va estimar més posar-hi per damunt.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Milanesa a la napolitana


Rebostejant per diferents blocs vaig veure que l'HEMC nº41 d'aquest mes, a suggeriment de la seva amfitriona La Cocina de Carolina, va sobre receptes llatinoamericanes i, tenint una font d'informació de primera mà a ca nostra, vaig pensar que no havia de deixar passar l'oportunitat de participar-hi. Així que li vaig demanar al meu amatent espòs, quina considerava ell la recepta més típica d'Argentina i que no fos "el asado", es clar! Sense pensar-ho ni un segon, va respondre:
- Milanesa a la pizza! - al mateix temps que se li dibuixava al rostre un ampli somriure de golafreria.
La "milanesa a la pizza", coneguda també amb el nom de "milanesa a la napolitana", és bàsicament una escalopa a la milanesa (bistec de vedella arrebossat) amb salsa de tomàtiga i formatge fus al damunt.
Pareix ser que no deu el seu nom ni a Milà ni a la ciutat de Nàpols, com molts podríem pensar, sinó a una pizzeria de Buenos Aires: la pizzeria Napoli de José Napoli situada davant el Luna Park, on se va elaborar, fruit d'una casualitat, aquest plat per primera vegada a finals dels anys trenta del segle XX.
Sigui com sigui, és un plat del que els argentins se'n senten plenament orgullosos, tal i com ho demostra el fet que a l'any 2006 es proposàs declarar-lo "Patrimonio cultural porteño".



Així és tal com la fan a ca'ls meus sogres. Però n'hi ha d'altres que li afegeixen cuixot, bacon, ou, etc .

Ingredients:
- Bistecs de vedella molt prims
- Ou
- Pa rallat
- Salsa de tomàtiga
- Formatge mozarella
- Olives
- Orenga
- Oli de girasol
- Sal

Preparació:
Arrebossam els bistecs passant-los primer pel pa, desprès per l'ou batut i una altra vegada més pel pa, amb el punt de sal. Les fregim dins l'oli ben calent, però que no faci fum. Una vegada frits els posam dins una palangana per anar al forn, amb la salsa de tomàtiga. Al cap d'una estona, quasi al final, col·locam, damunt la salsa de tomàtiga, el formatge perquè es gratini. Per acabar hi posam un parell d'olives i l'orenga. És important que siguin seques i crocants per fora, però que mantenguin la humitat i frescor de la carn per dins.

Sense complicacions, d'ingredients assequibles, i que agrada a tots: a grans i a petits.


hemc #41 - platos latinoaméricanos

dijous, 11 de febrer de 2010

Púding de carn



Aquesta recepta va dedicada a totes les mamàs com cal que sempre tenen un tupper de brou per a fer sopeta dins el congelador.
La vaig trobar a Mujer de élite i és ideal per a aprofitar les sobres de la carn i la verdura amb les que hem preparat el brou.
En menjàrem de calent, just tret del forn, però el vaig trobar més bo fred, com si fos un paté, a sobre del pa de nous i acompanyat del chutney. Mmmm!!

Ingredients:
4 ous
750 ml. de llet
Restes del carn bullida picada (jo també hi vaig posar la verdura que hi havia emprat)
3 cullerades de farina
1 culleradeta de llevadura canari
60 gr. de mantega o margarina
Formatge rallat
Sal

Preparació:
Separar els vermells del blancs.
A un cassó al foc, afegim la mantega i la farina fins que agafa un color dauradet i posteriorment hi posam la llet per tal de fer la beixamel. Una vegada lligada, la retiram del foc i la mesclam amb el vermell dels ous i les restes del bullit. Rectificar de sal.
Pujar els blancs a punt de neu.
Untar amb un poc de mantega un motlle d'uns 20 cm. de diàmetre i uns 7 cm. d'alt.
Mesclar amb cura la llevadura amb la beixamel i incorporar els blancs d'ou.
Abocar la preparació al motlle amb un poc de formatge rallat a damunt i enfornar (mitj) uns 20 minuts (això diu la recepta, però jo li vaig tenir prop de tres quarts d'hora).
Servir (Però deixar que refredi abans, jo no ho vaig fer perquè era ja hora de dinar i frisava i se va espenyar)


dimarts, 9 de febrer de 2010

Chutney de tardor



Moltes vegades fullejant llibres amb receptes m'he trobat a l'apartat de melmelades, gelees i conserves amb una paraula desconeguda i alhora suggerent: Chutney . El darrer pic ha estat a un llibre que vaig comprar a Barcelona, Mermeladas y confituras de Gina Steer amb unes fotografies realment atractives. Així que les passades festes de Nadal, que tenia un poc més de temps, me vaig decidir a preparar-ne un. Cosa del tot impossible, sense espècies i herbes aromàtiques.

Als inicis de la història, i sobretot quan no existien mètodes de preservar els aliments, les espècies eren més valuoses que l'or, no en va eren uns dels productes més cars de l'economia, ja que a més de valor conservador com a emmascarador del sabor d'aliments que, sobretot als països més càlids, agafaven ràpidament gustos desagradables quan fermentaven o es podrien, també tenien propietats medicinals i curatives. Per fer-nos una idea de la seva importància, la conquesta d'Amèrica es degué a l'interès econòmic dels espanyols d'establir noves rutes on mercadejar amb elles.

Avui en dia, quan empolsimam amb una miqueta de safrà la paella, de pebre el rostit, o de canyella unes natilles ja no ho feim per conservar o dissimular mals gusts (encara que ens poden salvar de qualque fracàs culinari), jo crec que ho feim d'eima, perquè és un fet après de les nostres mares, i aquestes de les seves i així fins a remuntar-nos a la primera dona de la història (estic segura que no era un home) que va allargar la mà cap a l'olla i, amb delicadesa, va deixar caure sobre el sustent d'aquell dia, aquella substància captivadora, després d'olorar-la. Perquè ella sí que tenia la certesa que gràcies a aquell petit tresor, un fet tan natural, tan prosaic com el d'alimentar-se esdevenia en plaer.

Vos heu fixat mai com sonen els noms de les espècies? Mesc, estragó, clau d'olor, anís estrellat, gingebre, alfàbrega, safrà, coriandre, cerfull, romaní, sàndal, cardamom, vainilla... No sé si m'agraden per la musicalitat que resulta de la combinació de les seves lletres o pel que les paraules evoquen: llunyanes procedències, viatges, perfums, màgia, exotisme i literatura, molta literatura. Simbad, Marco Polo, els Reis d'Orient, Les mil i una nit...

Així que mentre l'olla bull i l'ambient s'impregna de les olors que desprèn el poti-poti, jo abandon la meva cuina i partesc cap a la cova d'una maga a preparar pocions per curar el mal d'ull i elixirs d'amor, i a un basar de Damasc a despatxar la mercaderia al pes a una jove serventa del palau d'un rei moro, i a un vaixell carregat de sacs de pebre procedent de Jamaica a punt de ser atacat pels pirates i a.... RIIIIINNNNGGG!!! Sona el telèfon... Sens dubte les espècies estableixen un lligam amb la fantasia, amb la ficció per convertir el simple fet de cuinar en quelcom romàntic, llegendari, poètic, quasi bé místic.

Ingredients
1 quilo de pomes
1 / 2 quilo de peres conferència.
750 g de domàtigues madures
1 quilo de sucre moreno
1 / 2 litre de vinagre de vi al estragó (com que jo no'n tenia, vaig posar vinagre de vi i estragó)
2 caienes
1 culleradeta de pebre negre.
2 cullerades de sal.
1 culleradeta de gingebre mòlt.
3 claus.

Preparació
A una olla es posa a coure el vinagre, el sucre, la sal i les espècies a foc lent, fins que el sucre es dissol. Mentrestant, es pelen les pomes, les peres i les domàtigues, llevant-li les llavors, es trosseja tot en daus de la mateixa mida i s'incorpora a l'olla.


Es deixa bullir durant una horeta (normalment ho faig en dos pics, deixant-ho refredar per veure la consistència i si necessita molta més cocció), remenant amb una cullera de fusta per evitar que s'aferri. El chutney estarà llest quan hi hagi espessit.


Quan està encara calent s'empota i es tanca, i com es fa amb les melmelades, es bull al bany maria per mantenir la conserva durant bastant temps. A més, el vinagre i el sucre actuen com antisèptics i conservants, així que és molt difícil que una conserva de chutney o una salsa agredolça es faci malbé, com pot succeir amb les melmelades. Cal deixar almenys un mes de repòs abans de consumir, perquè els sabors s'assentin.


dimecres, 3 de febrer de 2010

Pa de nous





Aquest pa de nous l'he fet seguint les proporcions de la recepta del pa bàsic amb la panificadora.
No n'han quedat ni les miques!

- 175 g. de farina de pa (o de força)
- 175 g. de farina de pa moreno
- 150 g. de farina integral
- 300 ml d'aigua
- 1 culleradeta de sucre
- 1 culleradeta de sal
- 10 g. aprox. de llevadura fresca
- una grapada de nous

Tota la farina comprada al forn de Can Salvador

Posar a la cubeta (en aquest ordre) la llevadura disolta dins l'aigua teba. Col·locar les farines i finalment el sucre i la sal. Programar la màquina AFK (de dues pales) en el nº 2 (pa ràpid) que necessita unes 2 hores en total. Quan la màquina ens avisa, amb uns xiulets, afegir les nous.