Coca de taronja i xocolata

Ja mentre disparava la càmera era conscient que les fotos no eren gaire cosa i pensava que havia de dedicar-les un temps que no tenia si volia aconseguir un resultat mitjanament acceptable: la composició pareixia forçada, els colors no hi deien i, a més, la coca tenia un crui... Però les ganes de presumir de les flors de la lilera del meu corral abans que fos massa tard i es passassin, salvaren aquest post de ser arraconat al calaix de l'oblit.
Més tard, estudiant la manera de treure-li un millor partit a les imatges, ho vaig veure clar: entre les liles i les taronges existia un fil conductor, que si bé una mica fràgil, tenia ganes de desembolicar. Així que vaig decidir a donar-li una altra oportunitat.
És més que provable que la connexió de la que parl sigui apreciable només a la meva vista perquè es forjà en un moment en particular de la meva infància, a Sóller.
Era un matí de maig com avui, concretament el dia del Firó, festa dels moros i cristians, i un grup de pares, entre ells els meus, havien decidit participar a la colcada i confeccionar una carrossa amb paper, flors i altres elements decoratius.
Les fotos que encara rodolen per ca nostra, amb les nines vestides de valentes pagesetes i els nins de moros, les seves cares mascarades, amagats rere uns descomunals mostatxos i exhibint amenaçadores espases, han ajudat a mantenir fresc el record. Però, és un instant en concret, del que no hi ha cap fotografia, el que millor guard a la memòria: la nina de set anys que era a aleshores jo, a punt de col·locar un pom de liles a una garlanda que adornaria la carrossa, observa, meravellada, aquell conjunt de florines diminutes, d'un fascinant color violeta, intensament perfumades.
Per primera vegada me n'adonava del romanticisme i de l'elegància que desprenia aquella delicada flor. Fou tan viva la impressió que el seu color, com el nom, i la seva aroma, penetrants i encisadors, han anat lligats per sempre més a aquell dia i a Sóller.
Del temps viscut al poble, conserv, sobretot, vivències, anècdotes i el bagatge d'una infantesa feliç, que consider especial pel fet que va transcórrer a un dels llocs més bells de l'illa, envoltat de muntanyes, tarongers i palmeres; al costat de la mar; de vetustes i distingides cases de pedra amb frondosos i ombrívols jardins de singular vegetació; amb un tramvia encantador i decadent que connecta la població amb el port i un tren decimonònic que l'enllaça amb Palma, però que, tot i això, no impedeix que quedi més a prop de França que de qualsevol indret de Mallorca.
A tot aquest bolic intangible i sentimental hi he d'afegir la pronúncia d'una "u" en lloc de la "o" àtona, tret típic de la parla de les seves gents, que ja només m'escapa molt de tant en tant al cantar una coneguda cançó infantil, i la lilera que tenc a ca meva, filla d'una que el meus pares dugueren de Sóller cap a Santa Margalida, filla, a la vegada, d'una que adornava un jardí de son Angelats.
Com veis, he pogut crear l'arbre (mai millor dit) genealògic de la lilera, sollerica de tercera generació, no obstant crec que me serà del tot impossible esbrinar el parentiu de la taronja de la meva recepta. Només sé que prové d'una finca del terme de Santa Margalida.
Ma mare conta que quan anava al mercat cobert de Sóller (que pareix el germà petit del de l'Olivar de Palma) els placers, per ventura contagiats del chauvinisme que se sol atribuir als francesos, per alabar la qualitat dels seus productes repetien la mateixa frase: "És buníssim, és de Sóller!" donant per suposat que la mera procedència local de la mercaderia era sinònim d'excel·lència. Ningú pot posar en dubte que en el cas de les taronges, no fossin totalment sincers. Bé idò, crec que jo tampoc mentiré si us dic que la coca, encara que d'aspecte un tant deslluït, va ser tan bona com si els avantpassats de la taronja que li dona nom fossin de la noble i prestigiosa estirp de les seves germanes de la vall.

Coca de taronja i xocolata

Un dia n'Antònia Ordines me va contar que amb la Thermomix feia una coca on hi posava una taronja sencera, amb pell i tot. Li vaig dir: - Sé cert que amb xocolata deu ser mel!- ja que de la combinació d'aquests dos ingredients en som una autèntica fan.
Així que cercant vaig trobar aquesta recepta
És tan fàcil de preparar i tan gustosa que ja l'he feta un parell de vegades: amb xocolata, sense xocolata, i substituint la taronja per una llimona, amb la qual cosa li canviaria el nom... però el resultat sempre ha estat el mateix: Mmmmmm!!!