dimecres, 14 d’abril de 2010

Cocarrois


Ahir vaig tornar a fer cocarrois. I dic "tornar a fer" perquè els de la foto són d'un parell de setmanes enrere, quan en vaig fer per primera vegada. Sí, per primera vegada! I tot gràcies a la panera d'AEV, que darrerament inclou colflori, col, cebes tendres, bledes, a més d'altres productes d'aquesta temporada. Ja ho he dit altres pics, a ca nostra la panera ens ha canviat els hàbits alimentaris: a part que consumim més verdura que abans, és més variada i més "autòctona", cosa que m'obliga preparar plats nous, però alhora, i paradoxalment més nostrats.
Les noves tecnologies (hivernacles, càmeres..) i la "globalització", que també (o sobretot) ha arribat al terreny de l'alimentació, fan que trobem als supermercats qualsevol producte de qualsevol indret a qualsevol època de l'any. Per aquest motiu, i també per la rutina (que fa la vida més avorrida però també més fàcil), m'havia acostumat a comprar, més o manco, sempre el mateix, independentment de l'estació de l'any en què ens trobàssim. Així que les faves, la colflori, la col, les bledes, els alls tendres, la pastanaga i altres verdures més pròpies del camp i de la cuina dels nostres padrins, entraven a la senalla de la compra molt de tan en tan... i algunes d'elles, mai. A més, plats amb aquests ingredients, ja en menjava a ca ma mare.. i molt imillors que els que pogués cuinar jo!!
I parlant de "mamàs", ha estat ella, la que després d'un número considerable de telefonades sol·licitant-li ajud i consells, m'ha dit com feim els cocarrois a ca nostra.


Ingredients:

Per al pastó (aprox.)
- 1/2 tassó d'oli
- 1 tassó d'aigua
- la farina (fluixa/de panades/la vermella) que se begui
- normalment duen saïm (llard) fos, però nosaltres no n'hi posam.

Per al farciment
- Colflori
- Col
- Ceba tendra
- Panses
- Sobrassada
- Pebràs vermell dolç
- Pebre bo
- sal
- oli


Preparació:
Feim un pastó amb la farina, l'oli i l'aigua. Després rentam la verdura, la tallam petitona, la trempam (amanim) amb la sal, el pebràs vermell i el pebre bo. Ho posam dins un colador perquè amolli tot el líquid i després hi posam l'oli.
Agafam un troç de la pasta (el que ens càpiga a la mà +/-, feim una bolla i l'aprimam amb l'aprimador formant un cercle d'una gruixa de 1/2 cm. aproximadament. Hi col·locam un parell de cullerades del farciment, un parell de panses i un troç de sobrassada. Unim un extrem amb l'altre del cercle, donant-li forma de mitja lluna. Tancam i feim els pessics. Posam els cocarrois damunt una llauna, lleugerament untada d'oli i enfornam.


He consultat "La cuina a Mallorca" (premi Gourmand World Cookbook Awars al millor llibre de cuina mediterrània) de Jaume Fàbrega, concretament, una edició de l'any 2006 d' El Gall Editor maquetada i il·lustrada per Miquel Bordoy i Antònia Calafat d'on he obtingut la següent informació.

Els cocarrois tenen forma de mitja lluna... són semblants per forma i farciment als panadons de Lleida, als pastissets de Gandia o Tortosa, a les casquetes de la Terra Alta, als flaons de Morella, als cocots valencians i a altres elaboracions que trobam a Occitània i Turquia.
A Mallorca , solen ser salats i no s'han de confondre amb els rubiols, que són dolços.
Es feien tradicionalment per Setmana Santa, però ara es troben tot l'any.
Hom ha escrit que són d'origen jueu, però el cert és que els retrobam a totes les comunitats històriques de la Mediterrània, siguin jueves, islàmiques o cristianes. Per al paladar no hi ha fronteres. Al·là, Jahvé o Jesucrist es poden posar perfectament d'acord.
El farciment d'espinacs, panses i pinyons, ja el trobam en els receptaris medievals. També es fan de ceba, de bledes, de colflori i, fins i tot, de camaroja.
(I ho hi afegeixo, de pèsols i de patata).
Es poden menjar calents o freds. De fet, són boníssims al cap d'un o dos dies.






6 comentaris:

  1. Molt bona pinta aquests cocarrois. Ara noltros se'ns han acabat les colfloris , haurem d'esperar uns dos mesos . Està molt bé el llibre d'en Jaume Fàbrega " La cuina a Mallorca" , no sabia que l'hagués maquetat i il·lustrat en Miquel . Dona-li l'enhorabona de part meva.

    M'agrada molt saber l'origen del menjar i la cuina antiga.

    Una besada

    ResponElimina
  2. Gràcies Xisca,

    Els ho diré. De fet, les il·lustracions són de n'Antònia, la meva cunyada.
    Gràcies per la informació sobre la fira de Porreres, però un cap de setmana massa ocupat no ens permeté anar-hi, encara que ens hagués agradat molt fer-hi una volteta.
    A la pròxima!
    Bé, ara a començar la setmana!!

    Salut i una besada!!

    Maribel

    ResponElimina
  3. Quina descoberta el teu blog! M’ha fet molt goig trobar-lo... a més a més som pocs els qui escrivim de Mallorca estant blogs de cuina i això es mereix una micona d’esment.

    M’han encisat els teus cocarrois (sense sagí!)... n'estic més que convençut que ni Aŀla es resistiria a pegar-los un bon mos!

    Ah, m’he fet admirador del teu blog.

    Ens veiem per ací o per www.rossejat.blogspot.com.

    Una besada!

    ResponElimina
  4. Ah, i una cosa més: a què li dius pebràs? En quina vila ho dieu, això?

    Ja m’excusaràs la curiositat! Hehehhe! ;)

    ResponElimina
  5. Moltíssimes gràcies, Xavier pels teus comentaris!!!
    Ara faré una volteta pel teu bloc... que per cert, ja coneixia!

    Pd. El pebràs vermell, és el pebre vermell (pimentón), i ho deim a Santa Margalida.

    Una besada,

    Maribel

    ResponElimina
  6. Uep, Maribel, gràcies del teu comentari al meu blog.

    Tranquiŀla, tu pensaves que passaria pena d’un missatge tan llarg i passí una gustada enorme.

    Jo sóc filòleg i en sabia cosa de tot això. Em sorprengué, però, l’entusiasmen amb què ho viviu.

    T’haig de dir que jo he anat a Tàrbena i, a banda d’agradar-me molt la vila, poguí parlar amb un parell de persones i escoltar l’article salat (i el literari) que, com a Mallorca, té uns usos semblants (la Mare de Déu, les dues del migdia, etc.)

    A més a més comprí una de les sobrassades (quedí meravellat!!!) i li’n regalí una altra a un amic valldemossí i la seua família també va aŀlucinar que «a València es fessin sobrassades!». Fou tota una experiència que m’agradaria repetir! Ara, el que no sabia és que en deien tàrbenes de les sobrassades...

    Santa Margalida sempre m’ha paregut una vila molt autèntica. Ja fa vora cinc anys que visc a Mallorca, concretament a Ciutat.

    Espere que podrem compartir força més coses per aquest món virtual.

    Una besada,
    Xavier

    ResponElimina