Escultures de galets repartides per Barcelona, patrocinades per una coneguda marca de sopes i l'Ajuntament de la ciutat (Desembre 09).Sempre he trobat que el dia de Nadal sense “sopa rellena” no pareix el dia de Nadal. Així que, a ca meva, aquest plat és el principal del menú de tan assenyalada festa, continuant amb una tradició que ve de molts anys enrere a la meva família. Enguany, aquest fet cobra més significat: serà el primer sense la meva padrina Maria, i no puc deixar de relacionar aquesta sopa amb ella perquè si havia algú que preparava la sopa de nadal més bona del món, aquesta era la meva padrina.
Després, quan ja tenia massa edat per trastejar per dins la cuina (va morir als 97 anys), la meva mare, la seva nora, va heretar la recepta. El meu tio Rafel Bordoy, tan divertit que era capaç de convertir una reunió familiar en un aconteixement esperat amb impaciència pels nins que érem aleshores el meu germà i jo, quan venia a dinar per les festes li deia, complit: -Francisca què n'és de bona aquesta sopa, es coneix que ets “filla de cuerpo”!
A na Maria no li agradava gaire estar entre fogons, de fet, a l'hora de fer el dinar desapareixia: a can Salvador a comprar el pa, a ca la veïnada a cercar aigua, a la perruqueria... Per un motiu o un altre sempre faltava quan tots ja érem a taula. Així que era el meu padrí, per a qui menjar representava un plaer especial, el que acabava al comandament de la cuina.“Mirau, mirau aquesta dona, i ara on ha fuit?” repetia com una lletania, tots els dies.
Però, a pesar de no ser massa amiga de les olles, la mare del meu pare preparava com ningú la sopa nadalenca i els calamars farcits. Ah! i els “amargos” i les coques de torró, l'aroma dels quals encara conserva l'aparadora de cirerer de quan es va casar, que avui en dia m'acompanya des de un racó de ca meva.
Ara el relleu ha passat a les meves mans i, encara que la meva sopa està lluny de sortir-me com la seva, per uns instants quan l'assaboresc me faig la il·lusió de que l'ha preparada la meva padrina, i que el meu padrí i el meu tio seuen, entre bromes i rialles, a la taula en companyia de tots noltros, mentre de fons sonen, familiars, les paraules:“Mirau, mirau aquesta dona, i ara on ha fuit?”
Sopa de Nadal
- Galets o magnòlies
Per al brou:
- Porro
- Pastanagó
- Tomàtiga
- Api
- Os de vedella
- Costelleta de porc
- Pollastre
- Colomí
- Gallina
Per al farciment:
- Carn capolada mesclada
- Ou
- Galeta picada
- Julivert
- All
- Nou moscada, canyella, sal i pebre bo
MOLTS D'ANYS!
En som fanàtic!!!
ResponEliminaHola Maribel,
ResponEliminaI tant que que som parents i t'he de dir que a ca nostra també segueix sent el primer plat del dia de Nadal.
M'ha encantat el teu post i m'has fet recordar tant a la teva padrina , com el teu padri i el tio Rafel que noltros també esperavem en candaletes.
Que bé que ens hem trobat.
Al meu perfil hi ha el meu e-mail i des d'allà podràs enviar-me correus privats.
Fins aviat
Xisca
Hola Xisca,
ResponEliminaSí, el tio era una persona molt especial i vaja "trio" formaven el teu padrí, el meu padrí i ell! No en feien de bona!
Una abraçada,
Maribel
Ala! quina sorpresa, na Xisca (sa meva germana) entre crespell i crespell descobrexi tresors com aquest. Què guapo, tot el que dius, m'has fet plorar com una magdalena.
ResponEliminaJa ho diu na Xisca, i jo ho confirm, pareixen els plats de la taula de ca nostra, calamars farcits, coques de torró, sopa de nadal, supòs que per totes les cases de Mallorca en fan, però com la taula dels Xerafins segur que no ho són.
Enhorabona per les receptes, et seguirem i anirem provant i apuntant, mira que jo som com la teva padrina, en veure fogons no sé on amagar-me però li estic agfant el gustet entre tantes bones cuineres.
Una besada
Ala! Quina sorpresa!
ResponEliminaNa Xisca entre crespells i crespells mira quins tresors que troba.
He disfrutat de plorar llegit aquests records teus, mos has fet pensar amb els nostres que no són tan diferents.
Si que és vera que som parents, calamars farcits, sopa farcida... són plats ben presents a les festes, segur que hi són a totes les taules de Mallorca però tan bons com a les taules dels xerafins segur que no.
He de dir que som com la teva padrina, en veure fogons i mans empastissades ja no sé on posar-me, però entre tan bones cuineres, li estic agafant el gust.
Ei, enhorabona i una besada ben forta.
Saps què record dels teus padrins jo? Que sempre reien!!!
Hola Elionor,
ResponEliminaEn primer lloc moltes gràcies per tots els teus comentaris, són entranyables.
Te'n pots avemir? El món és molt petit.. i Mallorca més!
És ben cert que les vertaderes arrels es troben, en gran part, a la cuina, tal i com ho demostra la nostra experiència, avui li escrivia a la teva germana que, inclús ara que els padrins ja no hi són, noltros continuam fent, per Pasco, els crespells d'Alcúdia (tan a ca la meva tia Isabel com a ca ma mare).
I els records comuns de la nostra infància, si ho pensam bé, moltes vegades se situaven al voltant d'una taula.
I parlant de records... vos enrecordau de la tia Bet Maria? I que el tio ens feia cantar-li allò de "Fava favera puja jugera, puja en el cel que veuràs la tia Bel" i ella, una vegada i una altra, sense cansar-se mai ni perdre la seva infinita paciència, feia la comèdia de enfadar-se perquè veia que allò a noltros ens divertia!
Ha estat una alegria retrobar-vos. Jo també vos seguiré!
Estam en contacte!
Una aferrada pel coll,
Maribel
Si que m'enrecord bé la tia Bet Maria, i a més tenim una pel·lícula d'una triennal del Sant Crist que hi ha la tia Bet Maria i la tia Joana Maria (la germana de la padrina Elionor), totes dues velletes, més guapes, assegudes a la placeta de ca nostra vegent passar la processó.
ResponEliminaQuè bé, el que em fa ràbia és que escriu és més fàcil que parlar juntes quan ens veim, i arrel d'això no ens coneixem els gusts, i ara, a través d'aquests ratlles ens podem parlar fins i tot dels records tan dolços d'infants.
Però així i tot, ens podem parlar que això és el que compte.
Enhorabona, per cert, he fet la crema de carabassa i ha sortit bonníssima, me permés la llicència de posar-hi una mica de moraduix....
Una bona aferrada pel coll i una bona besada.
Què bé que t'hagi sortit bona la crema de carabassa! I fantàstic això del moraduix, m'ho apunt per a la pròxima vegada.
ResponEliminaL'important és estar en contacte, el com no importa tant. Hem de pensar que abans, com bé dius, encara que ens vegèssim, no teníem ni el temps ni l'oportunitat de profundir en les converses, i ara gràcies a les nostres "cuines" sí. Quan ens tornem a veure pareixerà que ens hem vist dia sí i dia també!
Una besada,
Maribel